Abans de res, haig de puntualitzar, no per justificar-me, sinó perquè s'entengui millor el meu "enamorament", que vaig anar a parar a Ciutat princesa (Galaxia Gutenberg), de Marina Garcés, per casualitat. Però un cop més, dono les gràcies a les casualitats i les recomanacions per haver-me descobert una d'aquelles obres que m'acompanyarà per sempre.

Aquest relat-crònica-assaig de ciutat m'ha conduït allà on tots els bons llibres haurien de portar-nos: a la reflexió, a la revisió de conviccions i a noves maneres d'entendre el món. Garcés parla de la seva Barcelona, de la que ella ha viscut a través de l'activisme i la seva particular lluita. Perquè és des de l'experiència que es pot fer l'exercici de connectar el mapa de la ciutat amb el mapa del pensament.

I així és com Garcés exposa una sèrie de vivències que fan de mirall dels moviments socials que sacsegen la ciutat, des del desallotjament dels cinemes Princesa l'any 1996, a la Barcelona post olímpica, els atemptats de les Rambles l'agost de 2017, fins al referèndum de l'1 d'octubre. El secret d'aquesta obra és la seva capacitat d'esperonar al lector per què faci un anàlisi de la seva pròpia experiència, a reordenar els seus vincles amb la ciutat, i per últim, a extreure'n els seus aprenentatges. És un d'aquells llibres que es poden llegir poc a poc o d'una volada, però al que sempre s'hi torna.

Ciutat Princesa parla a tots els barcelonins: des dels que hem nascut aquí, als que van venir a estudiar i s'hi van quedar, als que han fugit de la ciutat perquè ja no poden pagar lloguers abusius, als que conviuen amb el turisme de masses, els que viuen a fora però treballen a Barcelona,... Tots ells poden sentir-se interpel·lats.

Jo mateixa m'he vist qüestionant-me la meva relació amb tots els barris en els que he viscut, que no són pocs –Gràcia, Vallcarca, Guinardó, Eixample Esquerra, Les Corts, Nou Barris i Gòtic–. He entès que viatjar i viure a altres ciutats han transformat el rebuig i el tedi en desig per viure a Barcelona. Mentre Garcés parla de la seva ciutat, em qüestiono si des que visc a Vallcarca sento com a propis els problemes que pateixen els veïns de la Barceloneta i viceversa.

Em pregunto, per què he anat a manifestacions en contra de la guerra o de les retallades? El compromís m'ha servit d'alguna cosa? Quina ciutat m'agradaria que fos Barcelona i quin paper hi vull fer jo?

En el que és per mi un dels capítols més bonics del llibre, titulat "Afectats", Garcés diu que "l'afecte és aquella dimensió de la vivència que desborda els fets individuals i la seva propietat, perquè incorpora la manera com ens transformen a la resta. En l'afecte s'hi troben per tant, la persona singular, amb el seu nom propi, i l'experiència col·lectiva, amb el seu anonimat". La filosofa i escriptora és capaç de posar paraules a sentiments col·lectius que han sorgit a la ciutat en els darrers anys, com aquest, impulsat per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, on no només anaven a parar aquells propietaris víctimes de desnonaments, sinó ciutadans que senten empatia per la injustícia que podien patir els seus veïns. Aquesta sensibilitat és la que va sorgir l'1 d'octubre entre ciutadans no independentistes que van sortir a defensar les escoles perquè també van veure amenaçat el seu dret a l'autodeterminació. És també la que hem demostrat els barcelonins que hem cridat a favor d'acollir refugiats. Aquesta empatia és la que ens ha convertit en una ciutat amb identitat pròpia. Ni els festivals de música massius, ni el panot de flor, ni els congressos de telefonia mòbil són del tot identitaris. El que ens fa ser únics és la capacitat de mobilitzar-nos, amb les nostres diferències i divergències d'interessos. L'enginy i la determinació amb la que hem alçat la veu per defensar-nos i per impulsar lluites socials. Aquesta empenta ens ha fet evolucionar fins a ser ciutat empàtica, més enllà de les consignes de l'autoritat o el marc polític en el que ens trobem. I aquesta és la ciutat que he dibuixat al meu cap llegint a Garcés.