Quan escrius una ressenya d'un llibre el que fas és mirar d'explicar-lo, d'analitzar-lo i, en definitiva, de classificar-lo d'alguna manera. Precisament d'això és del que fuig Ariel i els cossos: de les etiquetes, dels calaixos, de les convencions.

La lleixa de Sebastià Portell, col·laborador de La Llança, es va ampliant des que va començar a publicar, als 18 anys —destaquen l'obra Transbord (Lleonard Muntaner, 2018), la novel·la El dia que va morir David Bowie (La Breu, 2016) i el recull de contes Maracaibo (Adia, 2014)— i l'autor demostra amb aquest darrer llibre que està disposat a superar-se, renovar-se i arriscar-se títol rere títol.

Per començar, cal dir que Ariel i els cossos (Empúries, 2019) és un llibre que s'ha de pair. Pel seu argument, per la seva forma, per les seves idees. Es necessita un temps prudencial per digerir tot el que Portell ens hi proposa, com passa sovint amb la poesia. Però això no ha d'estranyar a ningú, perquè a estones la forma de la novel·la és gairebé poètica.

Qui és Ariel? És un home, una dona, un fantasma, una al·lucinació? El personatge principal podria ser una o totes aquestes coses, però malgrat tot no l'hauríem arribat a definir. Ariel és un ariel. Potser només aquesta classificació ens permetria encabir Ariel dins una sola paraula. Al costat d'Ariel, columna vertebral del llibre, hi trobarem dues extremitats: Eugeni i David. Les relacions que Ariel estableix amb els dos homes són el cor d'aquest llibre. Entre tots tres, els cossos. Els cossos uneixen o separen?

Coneixem els personatges —i, per tant, els cossos— d’Eugeni i David, però d'Ariel tot just en sabem que té «la pell blanquíssima, els cabells  clars, arrissats» [p. 16]. No en tenim cap referència — l'edat, els estudis, la dedicació o el context familiar. Reconeixem Ariel per tot el que l'envolta, o per tot el que Ariel envolta. Pot batejar algú amb un nou nom si creu que li escau més que aquell que diu el seu document d'identitat, com és el cas d'Eugeni. S'expressa en termes propis, en una mena d'idiolecte d'acord al seu món. Ariel no entén les unitats de mesura com nosaltres. No entén el temps ni l'espai. No se'l pot localitzar per telèfon ni necessita les claus d'un pis per habitar-hi. Ariel escapa de tot. I, sobretot, no es defineix. «Diuen que m'habiti i jo només em puc evitar. Defineix-te, diuen. No he trobat el meu nom en cap dels diccionaris.» [p. 59]

Els cossos són en aquest llibre una màxima i una mínima alhora. Les nostres marques ens defineixen o nosaltres les definim a elles? David i Eugeni es defineixen a partir d’un tret físic distintiu. A Eugeni li falta una dent que no li ha crescut mai, i amb la seva «boca eugenèsica» tot ell és un «nonat». David, en canvi, té estrabisme. Viu sempre amb la mirada dividida, entre el passat i el present, entre Sara —la seva exparella— i Ariel. En ells, el cos és una enciclopèdia. El cos d'Ariel, en canvi, és la seva mínima expressió. 

Pel que fa al text, la novel·la presenta diferents formats —notes, cartes, converses i l'esborrany d'una novel·la— i formes —de vegades, a mig camí entre la poesia i la narrativa— que col·laboren a explicar la història d'una manera més propera i original. La presència del món exterior o de la vida quotidiana són pràcticament nul·les en aquest llibre. Això no obstant, Portell ens parla d'orientació sexual, de gènere i de transsexualitat, d'amor i desamor, de dificultats i desgràcies familiars o de la superficialitat.

Sebastià Portell s'aventura completament amb aquest llibre. S'arrisca a crear un món que es mesura només per les regles d'Ariel, que no són d'aquest món. Arrisqueu-vos a llegir-lo, perquè Ariel és això. Ariel és risc.

Podeu llegir un fragment d'Ariel i els cossos, aquí.