L’ànsia és una cura zelosa, sol·lícita, afanyosa. És un desig vehement, és nàusees. L’ànsia és un component que, sense gaires dubtes, podríem dir que caracteritza la ciutat moderna i la nostra contemporaneïtat, que ens persegueix i que travessa en obligatorietat la nostra vida. És potser aquest el motiu de que l’Ànsia (Crave en versió original) de Sarah Kane hagi tornat a l’escenari, i és que, representar un text teatral no deixa de ser fer-lo un acte de reclamar el seu present, de dur-lo a la vida que corre, als carrers.

Del 3 al 19 de gener a la Sala Àtrium es va representar, per segona vegada en menys d’un any– l’anterior fou al març de 2019 – l’obra Crave de Sarah Kane, dirigida per Loredana Volpe, directora teatral i escriptora nascuda a Caracas.

Crave, en la seva dimensió textual, pot considerar-se un text críptic: quatre veus sense nom, A, B, C i M, parlen (sembla que) per a elles mateixes, vomiten frases aparentment inconnexes dotades d’una forta dimensió tràgica, però que, alhora, semblen anar cercant-se en l’altre, recolzant-se en el que i en qui dirà la següent frase. Van fusionant així el seu discurs amb l’aliè, convertint el propi en un extern, desprenent-se de la seva paraula, apropiant-se de la de l’altre. L’obra tematitza la recerca del jo des d’un proto- (o pos-)subjecte que està esquerdat, que no té ni tan sols un nom amb què identificar-se i que busca, mitjançant l’altre i mitjançant la paraula, quelcom de propi. És, vertaderament, tot un repte posar en escena una obra així.

La proposta de Loredana Volpe amb la traducció de Chap Rodríguez Rossell al català, qui també actua en el paper d’A, és totalment fidel al text original, però la gairebé absència d’acotacions dramàtiques deixa a la directora de l’obra una gran llibertat d’elecció pel que fa al to amb que es performen i al vestuari que duen.

Volpe, a més, incorpora un violí en l’escenari. Per una banda, es podria considerar que, l’ús d’un instrument de corda pot tendir a l’elevació metafísica, que introdueix un fil unitari que recorre de principi a fi i que, és justament això, el que Kane, amb l’esquerdament de veus i la negació de subjectes unitaris, intentava evitar. Ben al contrari, però: l’ús que se li dóna al violí no fa més que pronunciar l’efecte de trencament. No hi ha una única melodia que es toqui de principi a fi, com una sonata, sinó que, depenent del moment i de la veu que parli, adopta una manera o d’altre, sempre amb sons curts i que introdueixen un contrapunt irònic en ocasions.

La directora, a més a més, defensa l’elecció del violí a través d’un paral·lel amb Neon Genesis Evangelion, sèrie futurista d’anime de 1997, en què els personatges comencen a tocar per separat violins en un auditori, cadascú la seva melodia independent per, al final, acabar al uníson, “fusionados en una sola voz, como pasa en Crave”, diu Volpe.

Ànsia és un diàleg del cos amb la institució, les veus estan trencades, posen en evidència la qualitat de discurs que resideix en el fons de les nostres accions i pensaments: tots ells són colpejats per traumes, ens mostren els seus símptomes– en el sentit lacanià, com a significants atrapats en un cos – però mouen les paraules. Moltes de les frases de la obra son extretes d’altres fonts: Shakespeare, Becket, T.S.Eliot i inclús la Biblia.

Això és especialment evident en el llarg monòleg interpretat per A, ple de tòpics del clitxé de l’amor romàntic i passional. La representació de Loredana Volpe ho deixa evidencia brutalment: s’inicia dirigida a la veu C i, quan aquesta fuig de l’escenari, el dirigeix a un altre personatge: Així successivament va passant d’un a l’altre fins que es queda sol a l’escenari i comença a dirigir-se directament al públic. No hi ha fons, no hi ha veritat, només paraules enllaçades i un buit transcendental i innegable al final.

L’obra i la representació estan marcades en gran mesura pel “born again”, l’abandonament a la idea de la mort com a nou inici, un recomençament, un etern retorn nietzscheà. La mort és presentada com a alliberació, se sosté la idea de la reencarnació i el traspàs d’ànimes amb frases com “we pass these messages”.

Crave és una obra que bé es podria considerar postmoderna: subjectes escindits, estructures de llenguatge amb un buit substancial de fons, frases repetides d’altres obres... però alhora va més enllà, cerca un absolut que intenta retornar com a sentit últim, una última esperança ni que sigui en la mort. Identificar la obra amb una categoria és reduir- la. Part del seu efecte resideix en la seva condició d’obra teatral, en la plasticitat que això implica al sotmetre’s i obligar-se a seguir sent representable.

La directora ens recomana que estiguem atents, és possible que tornin a escena en poc temps amb algunes modificacions, madurant la posada en escena cada cop més. Potser ara no, potser a la següent, potser en una altra vida “we (will) pass these messages” i veiem un nou sentit, una nova cara de l’Ànsia que ens envolta a tots.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat