Els anys d’Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), publicats l’any 2008 a França i traduïts enguany amb excel·lència per part de Valèria Gaillard per a Angle Editorial, és una novel·la que defensa la pròpia vivència tenint present, també, la història col·lectiva que ens fa de teló de fons. Entre l’autobiografia, la història i la sociologia, Annie Ernaux narra sis dècades de la seva vida i, en paral·lel, sis dècades de la història de França. Allò íntim i allò social s’encadenen a partir de costums, pensaments, consciències i somnis compartits per cada generació. Ernaux parteix d’una idea clara: “Totes les imatges desapareixeran”, les reals i les imaginàries. Una cita de Txèkhov encapçala el llibre: “Sí. Ens oblidaran. És la vida, no hi ha res a fer”. 

Tots nosaltres desapareixerem com el que som: instants banyats per una llum que ens pertany en exclusiva. Com li passa al llenguatge, a certes expressions caigudes en desús, a les citacions i als jocs de paraules, als insults i a les cançons: “El diccionari acumulat des del bressol fins al darrer jaç s’esvairà. Es farà el silenci”. Annie Ernaux escriu contra l’oblit que, tard o d’hora, tots patirem. Escriu per salvar allò que no tornarà a ser. Lluitar contra l’oblit general no és quelcom narcisista sinó un gran esforç que es fa des de la plena consciència i una alta sensibilitat. 

Trencant els límits dels gèneres, Ernaux crea un nou model d’autobiografia que s’allunya de la moderna autoficció i s’apropa, per dir-ho així, a la idea verdagueriana i, per tant, romàntica, de portar-nos “vers on surt com poncella que s’esbadella pel firmament”. Del micro al macro, la biografia que llegim a Els anysés impersonal i col·lectiva, una memòria silenciosa narrada amb un llenguatge a estones col·loquial, a estones poètic, i amb aforismes que omplirien un llibre nou (“existir és beure’s a un mateix sense tenir set”). L’autora reivindica una subjectivitat femenina a través d’un jo fred i uns orígens rurals. Ho fa intercalant textos del seu dietari o descrivint fotografies familiars amb el fons comú de gana i por d’aquell “nosaltres” a l’espera de la Reconstrucció, una societat obrera amb una llengua estigmatitzada “per sota de”, aquella llengua que no obligava a reflexionar sobre les paraules, sinó la llengua que s’enganxava al cos, “al soroll del pipí a l’orinal i als roncs dels pares”. 

La d’Annie Ernaux és una veu que no narra la seva vida, ni tan sols una vida, sinó la vida en general, una experiència amb els mateixos continguts per a tothom però que cadascú viu de manera individual. Per això la narradora gravita entre la primera persona del singular i la primera del plural.

Mestra i pionera de la literatura del jo, Annie Ernaux atribueix a la protagonista d’Els anys les seves pròpies dades civils: nascuda l’any 1940 a Lillebonne, pares propietaris d’un cafè-adrogueria, estudiant, professora de literatura, casada i mare de dos fills. Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai, diu l’autora: “Aparella els morts amb els vius, els éssers reals amb els imaginaris, el somni amb la història”. De petita, la protagonista té la sensació que la memòria dels altres situava els infants en el món. La seva infantesa es nua amb la recuperació econòmica de la postguerra i el naixement de la societat de consum. Com a adolescent de províncies que coneix el nivell de la seva situació social, volta pels carrers, somnia, es dona plaer, espera un tocadiscos per escoltar jazz, comença un dietari i es concentra a tenir un estil. De gran, recupera l’avortament, el maig del 68, la revolució feminista, la caiguda del mur de Berlín i, finalment, l’atemptat de les Torres Bessones.

Autobiografiar aquest món-trencaclosques amb tot el que comporta i fer-ho amb una precisió documental extensible a qualsevol dona nascuda a la França rural dels anys 40 implica que com que ha de partir de les seves vivències per poder-les fer compartibles, Annie Ernaux es despulla i narra sense embuts. El pudor desapareix, però, on comença la pura realitat i no la seva veritat personal. Ernaux escriu de manera aspra per a protegir la precisió del relat i mantenir l’equilibri entre la idealització del passat i l’autocomplaença per la pobresa. L’autora, amb el seu ascens social, contempla una distància cultural i un conflicte permanent amb el context polític i social en el qual va néixer i créixer. 

Com li passava a Sartre, Annie Ernaux creu que l’escriptor s’ha de centrar en aconseguir explicar la seva època als seus contemporanis. Supera la vella oposició entre novel·la i autobiografia, passa de gèneres literaris estancs i troba sempre la paraula justa: ella escriu per necessitat, per sobreviure, per redimir-se. Els anys és la prova palpable de la teoria neurocientífica que diu que per generar alguna cosa nova no podem prescindir de la memòria. Interconnectant records, Annie Ernaux evoca, depura, comenta, exemplifica. I excel·leix en una narrativa original i segmentada que hauria de servir de model a més d’un perquè, en definitiva, reconstrueix una cultura i domina el temps.