No us puc explicar per què Adrian Finn va matar-se sense espatllar-vos El sentit d’un final —la novel·la de Julian Barnes que acaba de reeditar 'Angle Editorial'. Però sí que puc dir-vos que Adrian Finn va deixar escrita una fórmula matemàtica on explicava racionalment per què es tallava les venes. El noi superdotat, tòpicament superdotat, tòpicament de família trencada, va buscar la millor ocasió per quedar-se sol a casa, va omplir la banyera d’aigua calenta i va fer el tall exacte per desagnar-se sense patir. Quin sentit tenia el seu gest?

Fa uns anys 'Edicions de la Ela Geminada' va publicar una selecció de textos sobre el suïcidi. A través de fragments de la història de la filosofia, el lector podia veure molt bé com ha canviat la concepció del suïcidi els últims vint-i-cinc segles. Hi va haver un temps en què les dones es mataven per vergonya d’haver estat violades. Un temps en què els oficials derrotats es mataven per sentit de l’honor. I hi ha un temps, el nostre, en què la gent es mata quan se li han esfrondrat les barreres interiors i la vida se li ha convertit en un suplici constant i una agitació sinistra.

Hi ha un temps, el nostre, en què la gent es mata quan se li han esfrondrat les barreres interiors i la vida se li ha convertit en un suplici constant i una agitació sinistra

Aquest és exactament el cas d’Adrian Finn, que amb la seva fórmula matemàtica volia expressar la següent idea: si tu guanyes diners a una juguesca i part d'aquests diners els apostes un altre cop, tendiràs a guanyar-ne més. Amb el dolor deu passar el mateix —diu ell— i està convençut que augmentarà exponencialment si caus en un gran problema. Finn ho expressa amb un algoritme sofisticat però el que li passa és molt vulgar. Sent que aquell patiment tan intens no s’acabarà mai i anticipa una vida de dolor i de desastres.

Els motius més o menys terrenals pels que val la pena viure se’ls sap cadascú en funció del que li agradi fer en aquest món. Però hi ha una qüestió anterior a les peres de Cézanne i a la cara de Tracy que diu Woody Allen a Manhattan, i és que el dolor que sent una persona desesperada és accidental i es pot acotar en el temps. S’ha escrit molta merda sobre la nostra condició d’éssers permanentment angoixats, però el dolor no és constitutiu de l’home.

Jo abans sentia molt dolor i una persona que tenia pel Sant Pare em va dir: és que tu ets intel·ligent i estaràs sempre malament. Ha resultat ser mentida. Clar que hi ha dies més absurds que altres. Però aquella foscor, aquelles nits eternes de plors i de no poder agafar aire, aquella necessitat de banyar-me molta estona per deixar de notar el cos, ja no els he viscut mai més. I entenc que el meu cas no té res d’extraordinari.

Ara hi ha molta gent que fa negocis amb la felicitat i jo sempre penso en aquells llistats de la universitat sobre la idea de felicitat en diferents filòsofs. L’única idea que em sembla encertada és el d'Stuart Mill, que definia la felicitat com l’absència dolor. És precisament aquesta absència de dolor intens, molt antic i enquistat la que et permet patir quan toca i només quan toca. I la que et permet saber amb el cap i notar amb el cos que no hi ha drama mundà que, afrontat parcialment i amb serenitat, no puguis anar trampejant.

Adrian Finn no es mata perquè sigui molt intel·ligent. Perquè després d’analitzar la seva vida —llibre de Camus en mà— arribi a la conclusió que no hi ha sortida. Es mata perquè projecta el seu dolor en el temps. I ho expressa amb una fórmula matemàtica perquè escriure 'el terra se m'obre a cada moment sota els peus' hauria estat impropi d'un home tan intel·ligent com ell es pensava que era.