Ameba és una paraula que deriva del grec “amoibe” i que es pot traduir com a “transmissió”. Una ameba és un protozou, un organisme viu de mida microscòpica que conté el coneixement de tot el capital genètic de l’ésser i que es transmet tant a la placenta com al fetus. El fetus, per tant, en el moment del seu naixement, ve carregat de records d’un món passat. És incapaç, però, de sobreviure si no és estimulat, per una banda, per la informació que rep de la placenta, del més enllà i, per altra, de la provinent d’aquest món. I serà, finalment,quan l’aire entri als seus pulmons i l’obligui a desencolar els alvèols que acceptarà la realitat del moment present. Es tracta, doncs, d’un autèntic Big Bang que es materialitza sempre en un crit. Som, en definitiva, placenta i fetus i tenim el repte de respectar la diferència d’ambdós. Ho fem?, com? 

La poeta Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) ha viscut recentment l’experiència de la gestació i aquest acte incomparable de vida l’ha portat a reflexionar sobre la diversitat i l’acceptació. Dos conceptes que no acostumen a formar part del llenguatge líric però que ella, amb una sensibilitat que va més enllà del cos, ha volgut versar amb un poemari intitulat, és clar, Ameba (Llibres del Segle, 2020) amb el que ha guanyat el Premi Rosa Leveroni 2019 de Cadaqués. 

El llibre Ameba dona compte de l’exaltació i l’efervescència de les entranyes. Més ben dit, posa nom a la vibració magnètica emesa per unes cèl·lules que anuncien el seu desenvolupament. Els poemes d’Amebail·luminen el miracle que esdevé quan “una persona segueix el patró d’un altre cos”. Anna Gual dóna veu a un espai microscòpic farcit de memòries que es transmeten per ones gravitacionals i que seran compartides amb la progenitora. Així doncs, només caldrà parar l’orella i disposar els sentits per escoltar el buit entre dos batecs on rau “el cicle vital d’una galàxia”.

La primera part del llibre, L’enigma del microbi, íntima i introspectiva, es debat entre l’astorament i el desig de germinar. Reflexiona com “fer una perforació i crear un espai buit on guardar allò que cou, allò que s’extravia”. Ens parla, astorada, del cos genuí que respira dins l’aigua i del “cor d’un embrió que de tan viu ennuega”. A vegades, però, pot semblar al lector que els sentiments s’amaguen en les paraules no escrites perquè la poeta no desvetlla el motiu de l’esglai, “és espessa la mirada cega, imprecís el diagnòstic d’allò invisible”. Conscient d’aquesta obagor, puntualitza dient-nos que “només s’entén allò que no s’ha de cuinar, allò mancat de benefici”. 

A la segona part, Proliferació cel·lular, el fetus, “el peix i no el mamífer terrestre que et volen fer creure”, se separa de la placenta i esdevé el crit orgànic i visceral que reverbera. L’emoció és més evident perquè ja s’ha fet realitat un cosmos i no pas l’imaginat satèl·lit, “un nadó que em reconeix pel batec”. Hi llegim versos on Anna Gual explicita que accepta el missatge, “ets la resposta a les preguntes que vaig heretar”. Es fa palès el goig en veure el capital genètic fet matèria perquè persisteix el patró primigeni. I és aleshores quan es comparteixen fesomies, “clons del mateix clon”, respectant la diversitat.

La poesia d’Anna Gual furga, com ja ens té acostumats en anteriors propostes, en les vísceres de l’ésser, en la grandesa de les coses petites, i crea amb elles un univers farcit de simbologies. Cada poema, escrit amb precisió mil·limètrica, és, ni més ni menys, un cop de puny. Amb una prosa poètica, no exempta de musicalitat, respon a preguntes nascudes en el sí del claustre matern però formulades amb el cos.

 Ameba celebra la vida amb un crit, un crit que es dissol en la lectura.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat