Detesto el reggeaton. Però molt. M’ofèn la seva manca de missatge útil. M’horroritza la pobresa artística. Em fa perbocar que degradi les dones. Em repugnen els cantants que van del pal mascle alfa. Però no sóc sola entre la massa, el meu no és un odi particular: cada vegada som més els que abominem aquest “gènere” musical. L’amic i guionista Callahan Ruiz es preguntava a les pàgines del Diari de Girona fins on arribava la tolerància amb el reggeaton (i, en conseqüència directa, amb la imbecil·litat humana). El músic Ramon Mirabet, en una conferència-taller, deia que no suporta el reggeaton perquè no té allò que marca la diferència d’una bona cançó, és a dir, l’ànima, la veu pròpia, el fet de fer un tema i plorar amb el que has fet. Però el reggeaton no és així: tot i que ploraries de fàstic, entra sense vaselina a les ments atordides de nens i grans. Arreu i en qualsevol moment, ens inoculen el Despacito, de Luis Fonsi i Daddy Yankee. I atenció! Se’n han fet versions assortides però semblantment infernals, com ara el remix hispà amb Justin Bieber. Arcades.

Tot i que ploraries de fàstic, el reggeaton entra sense vaselina a les ments atordides de nens i grans

La conya és que no només és la cançó de l’estiu i de l’any sencer: el tema ha trencat esquemes, rècords i fins i tot ha suscitat estudis científics sobre com afecta aquesta “melodia” als nostres pobres cervells endormiscats per la soma col·lectiva de l’estupidesa integral. Nahúm Garcia (productor i músic) afirma que la forma com es trenca el ritme abans de la tornada és una genialitat. Trencar la mètrica i les regles bàsiques de la música passa per sobre de les lletres denigrants amb què ens amarguen la vida aquesta mena de trunyus. L’únic que se salva de la maleïda tortura és la frase cèlebre “Tú eres el imán y yo soy el metal”, que resumeix, en un cop de puny aparentment cutre, les tres-centes pàgines de la gran Rayuela de Cortázar. Lluitem contra el conformisme amb humor, per l’amor de déu.

Però si en el cas de Despacito el problema és l’excés, la sobresaturació, la metàstasi i la desmesura, i la mala llet ciclòpia que et sobrevé quan bades en una terrassa i passa un grup de cinc sòmines de dotze anys amb la puta cançó a tota castanya –ells amb la visera de la gorra al clatell i elles amb tops d’acetat de colors incandescents–, la cosa es complica (i molt) en el cas de Maluma, nom artístic de Juan Luis Londoño (esquivem la rima, que ens hi farem mal). Aquí s’assoleix el punt àlgid de la vulgaritat, la decadència i la malignitat humanes. El masclisme d’aquest subjecte colombià passa per convidar les dones a practicar fel·lacions (“No hay razones pa’ que te cohíbas, yo sé que te gusta, te motiva, me dijeron que eres posesiva... y te tragas todas mis vitaminas”), a dirigir-s’hi com si ell fos l’hòstia en patinet (“chingan cuando yo les digo, ninguna me pone peros”) o a fer apologia de la violència (“Si sigues en esta actitud voy a violarte, así que no te pongas alsadita yo sé que a ti te gusta porque estás sudadita”). La música és un reflex de la societat, com la resta de manifestacions culturals. He dit CULTURALS

Anna Carreras
Opinió

Dalí en pilotes

Anna Carreras
Anna Carreras
Opinió

Epidèmia Ferrante

Anna Carreras