En aquesta última Llança de l’any, passo de fer balanços patètics sense cap ni peus i de llistar propòsits demencials drogats de fals optimisme. Prefereixo parlar de la meva tendència a veure pluja a dins dels ulls, sobretot dels meus, en una escriptura blanca, una mica avantguardista, plena de símbols i cadència opiàcia. I qui vulgui, que m’entengui. Qui no, que ofegui els peus al llot de la mediocritat i llegeixi Coelho.

A ell no l’havien convidat a la vida. Ni un esquitx de lògica, com els germans que moren de petits mentre una lluna minvant, mig despectiva, sembla aturar-se arran del meu silenci. Dins el pou, per fer por a la por, tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell, la boca seca i l’ull sense aigua per l’alè tacat del cel que migra. Quin doll de llum enllà de tot silenci! Romandre sol amb la paraula que malda per dir-se, rompre en la nit, les còrpores: ningú entre les pedres dures del pensament. Escorpí en rocall de serps. El foscant s’apropa. La impàvida veu del dolor que explora el crit fosforescent dels ossos, i els xacals memòria del cos que en ella acaba com si bressolessin un infant ja mort.

La pluja no convoca sorpreses noves. Caldrà cavar molt a fons per trobar un lliri, cap al miratge d’una veu o cap a l’única mort pura lluitant contra la química de l’agonia. Orb, i somniant el final del somni. Un cop de trànsit que desfà la vida, ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor, ara que la nit s’amaga lluny i el contracop del pèndol no perdona. Esperits parabòlics emergint de les barraques tot el que el món ens dona, alçant-se esquius durs presagis que parlen de l’arbreda que gira, lluu i s’esborra en furiós calfred d’estimballs i de crepuscles.

Hi ha veritats dolces perquè no són eternes, dèbils rastres de llum dins els ulls dels ocells la fosca és el mirall de les ninetes, on el teu jo es marceix a foc lent. Pujar, pujar fins on els fils de sol perden l’obliqüitat. Com es dibuixa, això? Quin estoig té el color del sol quan apareix i balla a la vitrina? Un infant que sorgeix de l’onada que es tanca i la lluna que s’obstina a segrestar els llacs entre uns malucs escanyats de fàbrica. Com una fulla que pensa l’arrel, ara recordes un mot obscur, que és múltiple de déu que morin d’una vegada tots els déus i exegesi primera de la pèrdua. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Anna Carreras
El mur de l'addicció

L’endemà de totes les fosques

Anna Carreras
Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ

El cor indisciplinat de David Copperfield

Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció

De visita turística amb La Manada

Anna Carreras