No cal tenir un màster per veure que l’expressió “una merda punxada en un pal” rima fàcilment amb Nadal. No pretenc fer miques aquesta festivitat, ni criticar una tradició popular d’aital magnitud, ni tan sols fer de hater de la frase feta ”Nadal en dilluns, any de difunts”. Quin mal karma, sisplau. Voldria entonar un odi al Nadal basat en la parafernàlia que s’associa al propi concepte.

No tinc esperit nadalenc des que, fa tretze anys, el meu primer fill va decidir morir-se el dia de Cap d’Any. No és que abans anés guarnida amb la careta de la felicitat, movent l’esquelet per carrers i comerços al ritme de les frenètiques bandes sonores nadalenques. Tampoc no és que abans em fes massa gràcia equipar la casa com si fos un prostíbul amatent als llumets de colors i les cintes llampants i les boles folrades amb una capa de purpurina que sempre, absolutament sempre, et queda adherida a les mans com si haguessis grapejat una drag queen en hores baixes o a hores petites. Però, com a mínim, abans de l’any 2005, vivia les festes de Nadal amb certa tolerància i una bona dosi de resignació, diguem-ne, empàtica.

Mai m'ha fet gràcia equipar la casa com si fos un prostíbul amatent als llumets de colors i les cintes llampants i les boles folrades amb una capa de purpurina que sempre et queda adherida a les mans

Ara no. Ara detesto radicalment la invasió descomunal d’estrelles daurades, la dringadissa invariable dels picarols, la dolçor insana dels torrons (qui paga el dentista?), la sensació d’estar fingint una actitud positiva tothora (la gent sembla realment imbècil amb aquell somriure incorporat que, com diu Santi Balmes, és un “somriure de cangur per a nens”), els sobres amagats que any rere any la iaia et posa a la butxaca dels pantalons i si no portes pantalons t’aixeca la faldilla i te l’endinya a la goma de les calces (ai, els sobres!).

També les cues infernals que es formen en llocs tan assidus com la carnisseria, on ja no hi compres gaire carn, els vianants en mode robot col·locat amb els ulls fora de les òrbites i les mans gangrenades pel pes de desenes de bosses amb regals que hauràs de fer veure que t’encanten com si els haguessis esperat mitja vida, la desorientació a què sotmets l’estómac que ja no sap quan ha de digerir i quan no (perquè TOTHORA està forçant els sucs gàstrics i tem quedar-se sense), la xafogor de les cases. El caliu, en diuen. La urticària dels lluentons i les turbes. Les llistes d’objectius de la penya per a l’any nou: un de cada tres mil propòsits es fa realitat. Però tu els has hagut d’escoltar tots, mentre t’imprimeixes a la cara aquell somriure imbècil de “cangur per a nens”.

Detesto els vianants en mode robot i les mans gangrenades pel pes de desenes de bosses amb regals que hauràs de fer veure que t’encanten com si els haguessis esperat mitja vida

I per sobre de tot, el més macabre d’aquestes dates són les nadales: aquelles proto melodies de tota la vida que, amb el temps, han anat mutant en una tènia cerebral que, de manera progressiva i sense que te n’adonis, et segresta la matèria grisa i acabes que no saps si estàs comprant el pa, anant a buscar el nen a l’escola o patint un ictus a la sala d’espera del dentista. Parlo de temes nostrats, siguin religiosos o no, com el Fum, fum, fum o el Quan somrius (“I les llums de colors m'il·luminen nit i dia”) però també de cançons importades com el Jingle Bells o el Last Christmas, que mai no és el “last” sinó el llast de cada any. 

Anna Carreras
Opinió Noves addiccions Anna Carreras