S’han fixat que darrerament abunden els cenacles de persones que defensen a ultrança la llibertat d’expressió i que, a la pràctica, actuen i es manifesten com uns autèntics inquisidors? Traduït al vulgar: heu pillat que hi ha penya que va de guais i en realitat és un merda? La hipocresia sideral de l’espècie humana ha guanyat terreny en temps rècord. Ara se suposa que si escrius no pots tenir amulets poètics ni fetitxes lírics ni autors amb referents comuns i maneres paral·leles de fugir de la rutina que emmerda aquest planeta. On s’és vist fer-los sortir a cada article? Encara hi ha cervells esquifits que en comptes de pentinar el gat, dilapiden el seu temps lliure confeccionant hipòtesis tan fantasmagòriques com les seves pròpies vides. Posaré un exemple: si com a autora d’un text em dóna la gana parlar d’una de les millors cançons de la història de la meva vida ho faré exempta de culpa, perquè la vida m’ha ensenyat que la llibertat (de pensament, d’opinió, d’obra i d’expressió) és una artilleria preuada.

se suposa que si escrius no pots tenir amulets poètics ni fetitxes lírics ni autors amb referents comuns i maneres paral·leles de fugir de la rutina que emmerda aquest planeta.

Sovint expressar-se lliurement és dir el que algú no vol sentir. O, per contra, dir el que l’altre necessita sentir. Quan Santi Balmes escriu Canción de Bruma ―cançó inclosa al disc El Poeta Halley de Love of Lesbian, i títol del seu poemari publicat a Principal de los Libros―, no sap que gràcies a la seva llibertat d’expressió jo mateixa sortiria d’una situació vital xunga. “Y le sonrío a la silueta de un recuerdo”: aquest vers cantat va fer que en un dia de dol jo desfés el recordatori, embromant-lo, i només quedés el contorn del mal tràngol. Somriure, la clau que obre tots els panys. Aquell dia ja no caminava a les palpentes. Em vaig deixar guiar pel tacte d’unes mans amigues que em van empènyer cap a la fermesa: vaig tancar el tema o, potser, el vaig endreçar en un calaix on ja no fa mal. La seva llibertat va suposar el meu alliberament. 

Autonomia expressiva també és parlar de la noticia del segle: aquest any els robots sexuals masculins amb penis biònics arribaran al mercat.

Autonomia expressiva també és parlar de la noticia del segle: aquest any els robots sexuals masculins amb penis biònics arribaran al mercat. Sí, ho heu llegit bé. El procés queda en segon terme. Ara priva l’equivalent XY a les real dolls sexuals. Pel mòdic preu de 17.500€, qui ho desitgi podrà encarregar per Internet una parella autòmat que li arribarà (esperem-ho) empaquetada a la porta de casa, en mans d’un repartidor amb cara de circumstàncies. No hi haurà sorpreses ingrates: a l’hora de realitzar la comanda vostè haurà triat la mida, les faccions, el color de la pell i dels ulls del seu amant. Vostè es convertirà en el doctor Víctor Frankenstein! Per als més sibarites, hi ha l’opció que el ninot s’assembli al seu ídol. El male doll hiperrealista amb penis biònic està destinat a satisfer els desitjos sexuals del comprador, però mercès a la intel·ligència artificial integrada a fàbrica vostè també hi podrà mantenir converses sobre els conceptes de sospita i nihilisme, la negació del jo o la pràctica de la compassió inherents a la filosofia pessimista de Schopenhauer. Androides masculins per endollar i follar. Robots substituint persones. Esclaus sota control electrònic. Un futur estrany, el que ens espera. La veritat: prefereixo escoltar Canción de Bruma en els meus altaveus nous i sentir com em travessa la pell.   

Anna Carreras
El mur de l'addicció Catalans, a la merda amb elegància Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Un anti-narcís davant del llac Anna Carreras