No resulta fàcil entendre o raonar d’on prové exactament el potent magnetisme que emana d’aquestes novel·les curtes de Natalia Ginzburg que Edicions de la Ela Geminada ha començat a fer circular. Valentino és la tercera que ha aparegut, després d’Ha anat així i El camí que porta a ciutat, potser la més ambiciosa, i no arriba a l’extensió de la meitat d’aquestes dues predecessores. I, no obstant això, és la càpsula més concentrada de prosa ginzburguiana, la que contindria, aïllats, els elements literaris més presents en l’autora.

En primer lloc, és clar, adonar-se que aquests llibres no són normals: la seva materialitat ja ens atrapa sense haver-los obert. Han estat editats amb autèntica vocació artesana. Res a veure amb els volumots de prosa buida historicista: l’aspecte exterior, fins i tot el tacte, d’aquestes edicions, ja ens revela que cada llibre ha estat tractat com una realitat autònoma, i no una peça més en una cadena o sèrie uniformitzada. El gust pel llibre com un reflex del gust per la literatura. Ja sabem que circulem per un indret concret del pensament.

Ens trobem davant de la literatura sense coixins, sense caixa de ressonància

Marc Soler ho escrivia fa poc a Núvol. La lliçó de Ginzburg, vull dir, la seva radicalitat de fusta, consisteix, en darrer terme, a ser molt més eficaç que qualsevol retòrica. Aquí no trobem estridències, matèries extraliteràries. Ens trobem davant de la literatura sense coixins, sense caixa de ressonància. Sense escàndol, sense sorolls, en un món que no deixa escoltar. La veu de Ginzburg (com, abans, la de Txèjov, o la de Pavese) és la veu clara però feble que es pot escoltar, que ens parla directament a nosaltres, i de vides com les nostres, com potser o segurament les nostres, i no intenta donar-nos gat per llebre. No busquem, a vegades, consolacions, sinó, ras i curt, veritats: descripcions de la paciència. La seva paraula ens trasllada a nosaltres mateixos, als nostres propis silencis, i ho fa d’una manera totalment honesta, sense ideologies explícites, sense moralines, amb una honradesa despullada de mites o metàfores conciliadores. La personalitat de l’escriptora és tan receptiva a la veritat humana que no podem interposar-hi cap engany consolador: això és la historia de la jove Caterina i del seu germà bufanúvols (i homosexual) Valentino, a qui no es pot estar d’estimar, perquè acabem estimant incomprensiblement.

Per això reconeixem aquest àmbit: Ginzburg posa veu a les emocions que no tenen nom, que són grises i no blanques o negres. Ens retrata sense anomenar-nos i pintant altres persones que ni són ella ni som nosaltres, però són ella i nosaltres.

El veritable tema és l’entrega inexplicable als lligams familiars, la renúncia

Perquè, tot i que el drama el vertebra el desig del pare (que el seu fill Valentino es converteixi en un gran home, en un gran metge) la veu dominant és la de Caterina, que no vol res, que no fa altra cosa que descuidar-se a si mateixa per estimar i conhortar els altres. El veritable tema és l’entrega inexplicable als lligams familiars, la renúncia. El tema de la renúncia, que culmina quan intenta casar-se amb en Kit, sense esma, buscant únicament certa estabilitat o tranquil·litat.

Caterina no vol res, i aquesta prosa tampoc busca la grandiloqüència. La psicologia de Caterina és el correlat d’una manera literària construïda a partir de renúncies. Sense adjectius, sense crides ni eufemismes. Però, aquesta renúncia, és tan inconformista! Jenn Díaz escriu, a l’epíleg, que Natalia Ginzburg “no tracta el drama de sentir-se diferent, no aprofundeix en la inquietud d’un home que estima altres homes, no estudia la insatisfacció inabastable d’aquell que se sent un estrany a la seva pròpia vida… però, tot i així, quan tanques la novel·la, amb aquell repòs que emana dels seus llibres, ja ho saps, ja ho intueixes, que després quedarà un camí que hauràs de fer sense l’autora, en soledat: revisar allò que t’ha passat per alt”. És veritat. Però sí, ho fa, d’una manera magistral: estudia el dolor de tots els que rodegen Valentino, i fins i tot el dolor sord de tots els qui renuncien a jutjar-lo. Estudia l’amor que s’enderroca de Valentino, i els amors que s’arruïnen també cap a Valentino. Valentino és objecte i subjecte, però la veu dominant és la que hi ha a prop seu, no la seva. Aquesta novel·la breu és un iceberg: operem amb el que no veiem o no havíem vist. És l’art suprem de l’el·lipsi.

En comptes d’explicar-nos la ruïna d’un home, ens descriu la seva bata esparracada, la seva existència espectral i clandestina, tràgicament frívola. Ningú no pot escapar-se, ni ho fa ni ho intenta, d’aquesta gàbia que no hi és.

Per què, doncs, les gàbies? No s’assembla molt (molt!) la protagonista d’El camí que porta a ciutat, la jove Delia, a en Valentino, sense ser homosexual? La seva derrota amorosa amb en Nini, no és paral·lela a la d’en Valentino? No s’han bastit aquestes petites tragèdies amb els mateixos ingredients d’atzar i manca de valentia?

És possible que no ens atrevim, o ens atrevim poc, a enfrontar-nos a les coses grans. Aquest magnetisme prové de la manca d’esperit venjatiu, de l’acceptació de la vida mateixa (que no realisme) que trobem en aquesta prosa. Jenn Díaz parla d’una sensació de repòs. O, millor, de la comprensió del moll de l’os de la vida, dels molls dels ossos de qualsevol que entengui o intueixi com s’assembla a aquests personatges femenins tan rics, complets, sacrificials, contradictoris i amb qui la connexió i la identificació resulten tan paorosament instantànies.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat