No som bèsties acadèmiques, però seria millor que ho fóssim. Tot i que la universitat està en clara decadència (només cal veure la quantitat de màsters i especialitzacions que surten per esgarrapar ingressos a alumnes desorientats), és cert que en el terreny de la cultura, saber de què parles et dóna una mena d’autoritat que és certament envejable i que va molt buscada, perquè és un distintiu social.

El món cultural sempre s’ha dividit entre els que saben i els que no saben. I ja va bé que sigui així. És per això que moltes figures “actives” en el món cultural, fan servir bonament el seu temps per compartir el seu saber multi-disciplinar amb nosaltres. Evangelitzen. I com que a les universitats costa tant entrar-hi, sent optimistes podríem dir que la cultura s’ha “democratitzat”, i que és arreu on hi hagi voluntat de dur-la. D’aquesta manera, en els darrers anys, gràcies a la iniciativa de llibreries, editors, traductors, autors, moderadors, professors, lectors, escriptors, directors, i demés celebrities, els tallers s’han multiplicat creixent de manera exponencial. Cosa meravellosa. La cultura ha baixat per fi al carrer, desertant les aules esnobs de les universitats i la tenim a l’abast de la mà.

Com que a les universitats costa tant entrar-hi, sent optimistes podríem dir que la cultura s’ha “democratitzat”, i que és arreu on hi hagi voluntat de dur-la

Gairebé pots trobar activitats mida segons els teus gustos literaris, artístics, cinematogràfics o, per fi, pots entendre la poesia! Sempre hi haurà algú disposat a explicar-nos amb tot detall el perquè de tot allò al que no sabem respondre. Novel·listes que fan cursos sobre novel·la, tallers d’escriptura creativa, tallers de lectura activa, tallers de periodisme, aules de periodisme crític, etc. Beneficiats ho som tots: els mediadors (diguem-los així) poden pagar les factures xerrant pels descosits en dos mil tallers al mes davant d’audiències amb el síndrome del “sòl-mai-hi-arribaria”, i la pobra “common people”, que no té la sort d’haver estudiat lletres o de participar a l’enriquidor ecosistema literari i cultural de Barcelona, desxifrarà finalment les claus per entendre LA CULTURA. Ha sorgit una nova figura del nostre temps: la de l’acadèmic low-cost.

Els tallers llegiran a Shakespeare, revisitaran a Dostoievski, ens explicaran a Hegel o compartiran amb nosaltres els hits de la filosofia de Foucault. Al costat dels anuncis, llegirem les brillants carreres dels ponents que acrediten que no hi ha ningú més adequat en tot Barcelona per a parlar amb coneixement de causa del tema. Fins aquí bé, però, què hi pot haver darrera de tota aquesta frenètica ebullició i efervescència cultural? Quin pot ser el problema, es preguntaran. No és meravellós tot això?  Sí que ho és, per suposat. És fantàstic que la cultura es mogui, revisqui i sigui acollida en quantes més llars millor, però l’única cosa que m’ inquieta és que algú pugui arribar a creure que és necessari. I m’explico.

Posem que parlem d’un taller per “entendre” o llegir conjuntament, Las últimas tardes con Teresa. El presentador del taller, segurament novel·lista o poeta o ex-professor, figurarà a l’anunci del taller amb una pose d”star” o d’ànima amb pena, utilitzant tot el seu saber majúscul per mirar cap a l’horitzó (caldria fer un article sobre les fotos d’autors: des de la reivindicació genital de l’escriptura com el no va més de la virilitat, fins a les fotos casuals d’escriptors intensos i tristos). El ponent, doncs, dissertarà sobre la generació literària de Marsé. Ens parlarà de la Barcelona de l’època. Enraonarà sobre la gran novel·la de Barcelona. Inclús proposarà rutes a la ciutat que surten en el llibre. Parlarà de l’herència de Marsé en autors com Casavella i el Wattusi. Ens donarà tot el saber que permetrà que el llibre s’obri a nosaltres i parli. Ens proporcionarà eines crítiques. Nosaltres li donarem les gràcies i li inflarem una mica l’ego. Perquè sap tantes coses.... El següent mes el llibre serà un altre, posem Proust, i qui hagi gaudit del taller de Marsé, no dubtarà en inscriure-s’hi. Molt bé.

Vostè no necessita ningú per a llegir Proust. Gaudeixi de la literatura perquè gran part del seu valor és allò que li farà sentir a vostè i només a vostè

El que em preocupa és el gran insight que fa que aquests tallers funcionin. Molta gent considera que no té el que es necessita per treure l’entrellat dels grans autors de la nostra tradició. Que la cultura segueix sent essencialment un pati d’estàtues que els fa por embrutar amb la pròpia ineptitud. Potser vostè, que em llegeix, ho creu. Doncs no. Cregui'm: vostè no necessita ningú per llegir Proust. Vostè és més savi del que creu i no necessita que ningú li vingui a clavar la pallissa sobre el que sap i el que no sap. Gaudeixi de la literatura perquè gran part del seu valor és allò que li farà sentir a vostè i només a vostè, de manera intransferible. Ningú llegirà a Proust com ho farà vostè, i ningú podrà dir-li que la seva lectura és equivocada. En la lectura ningú s’equivoca perquè la lectura és llibertat. Llibertat perquè vostè senti el que senti i li desperti els inputs que li desperti. Llibertat perquè algunes frases el facin pensar en la seva infància o en persones amb les que fa temps que no parla. Llibertat perquè la lectura sigui tan sols una forma de plaer, perquè la descripció que Proust fa d’una tarda de pluja s'assembla molt a la sensació que vostè creia que no es podia verbalitzar sense que perdés intensitat. La lectura és la capacitat de sorpresa.

Vagi a tants tallers com vulgui, estimat lector, germà meu, però mai no es pensi que són necessaris per llegir, escriure o pensar. Gaudeixi'ls amb moderació: el món de la lectura és interior. Si sent la crida del llibre, o de l’art, ja anirà traient-ne les capes que els constitueixen. Es requereix temps i paciència.