Si algú encara dubta si els artistes neixen o es fan, si es pot ensenyar a escriure literàriament, si la sensibilitat poètica depèn del tarannà innat de cada persona o és possible adquirir-la aplicant receptes d’escoles d’escriptura, en tindrà ben bé prou amb esperar que es produeixi un esdeveniment important en la seva vida per veure si és capaç de convertir-ho en literatura, en una experiència poètica. 

En una experiència artístico-poètica que sigui, en primer lloc, individual, que reflecteixi els seus sentiments i pensaments més íntims però, en segon lloc, alhora, general o universal: partir del jo però arribar més enllà, de manera que, sigui qui sigui qui ho llegeixi, tant si és al seu país com a l’altra banda del món, s’hi pugui sentir identificat. Que a cada lector li faci la impressió no tan sols que allò ha estat escrit per a ell i només per a ell sinó que, si n’hagués sabut prou, ho hauria pogut escriure ell mateix; que qui ho ha escrit hi ha plasmat els seus sentiments; el que ell sentia, hauria volgut dir però no sabia com.

L’àlbum multicolor (L’album multicolore), de Louise Dupré, publicat per l’Editorial Trípode, aquest mes de febrer, en traducció de Montserrat Gallart i Sanfeliu és la purga o catarsi ineludible que va haver d’escriure l’autora quebequesa després de la mort de la seva mare. Un llibre sorgit del crit irreprimible d’una necessitat interior, de sentir, tot d’una, una buidor immensa, pregoníssima, que res ni ningú no podrà mai omplir; la buidor aterridora de l’irreemplaçable; del que ha esdevingut encara molt més irreemplaçable del que mai no hauria pogut imaginar.

De la necessitat ineludible d’entendre el que ha passat, d’entendre i d’entendre’s ella mateixa. I, sobretot, de perdonar-se. De perdonar-se per no haver fet, en el seu moment, el que creu que podria haver fet. El que llavors no sabia que havia de fer però que ara veu, dolorosament i irremissiblement, no ja que podria haver fet, sinó que hauria d’haver fet. Perquè, com per desgràcia acostumem a descobrir massa tard, la vida no ens dóna segones oportunitats; ens en dóna una, i si la desaprofitem, no podrem evitar sentir-nos-en culpables.

Perquè la mort dels que estimem no únicament ens canvia el present i el futur, sinó, també —i, probablement, sobretot— el passat. Aquell passat que crèiem inalterable, però que ens recrimina, amb acrimònia, la nostra desatenció: «Per què no li vaig dir (prou) el que sentia, quan ho podia fer?», «Per què no li vaig preguntar el que volia saber, quan encara ho hauria pogut fer?». 

I quan pensem que, més que no pas desatenció, va ésser irresponsabilitat, que no vam dubtar en fer passar els nostres interessos davant dels de qui ens ha deixat, el sentiment de culpa no és que ens impedeixi dormir, és que ens tenalla, és que ens impedeix de viure —i, en alguns casos, fins i tot de sobreviure.

Per parlar-ne, per parlar amb ella mateixa —ja que, en sigui o no (prou) conscient, a qui s’adreça, en aquest llibre, no és (tant) a la seva mare, sinó a ella mateixa; a aquesta ella que, sense la mare, ha canviat per sempre—, no pot sinó escollir la paraula senzilla, neta i crua, curulla de força, que ho diu tot com qui no diu res; la paraula com a pregària, que sorgeix directa, incontaminada, del cor: “La contemplo al seu llit, blanca, tan blanca com el llençol. Acaba de morir, la meva mare, i encara no m’ho crec” ; “parlo a la meva mare, li dic que l’estimo, em resulta més fàcil ara que quan era viva, mai no li van agradar les grans efusions. Llevat d’aquestes darreres setmanes”.

Amb aquest llenguatge, tan serè, d’aparença tan neutre, però, segurament per això, tan intens, tan poderós, tan trasbalsador, anirem acompanyant Dupré en el seu viatge de descoberta de la seva vida sense la mare: “podem fer preguntes directes a algú que ja no és sinó una ombra?”; “Només demano força, la força necessària per enfrontar-me al trencament del temps”. D’aquesta nova vida que converteix el passat en un dubte, en una interrogació constant; que desdibuixa no ja el present i el futur, sinó el temps d’ahir. 

Que no tan sols et deixa sense infància —en perdre els pares, però, encara més, la mare, perds el benefici de sentir-te infant— sinó que te la desfigura. Que, com un calidoscopi on s’hi mesclen l’absència, el dolor i la culpa, cada dia que passa, va transformant més i més la imatge de la teva infància, que tu creies fixa, definitiva, immutable: “maldo per tornar a reconstruir, a partir d’aquests petits detalls de records, el puzle de tot un món avui engolit”; “corria per la meva vida com engabiada, sense pensar que un dia la roda s’aturaria de cop. Heus-la aquí immòbil, la roda”; “em veig obligada a tornar a examinar l’escenari de la meva infància”; “la mort de la mare és un arrabassament definitiu dels nostres orígens” .

Un viatge caracteritzat, primordialment, pels dubtes. Pels dubtes que corren el risc d’esdevenir obsessió: “Aquest relat és, potser, un frau. Pitjor, una traïció”; “la sensació de mentir-li constantment, la culpabilitat i la inquietud de cada moment”. 

Pels dubtes i per les preguntes ja per sempre més sense resposta: “Em pregunto quant temps cal per acceptar la mort d’una mare. És possible que no l’acceptem mai del tot?, (Íd.); “Què és el dol? Què és el dol per una mare?”; “Que potser no embellim sovint la nostra relació amb la persona desapareguda?”.

Però, precisament per això, perquè sabem que “no hi haurà cap resposta, cap consol”, per què no aprofitem per fer-nos totes les preguntes, per interrogar el món en interrogar-nos nosaltres mateixos? 

I, sens dubte, una de les millors maneres de fer-ho és immergir-nos en “[a]quest relat sobre [...] la meva mare de totes les èpoques, la mare immortal”,  en aquest “relat del silenci. El silenci de tot allò que s’ha perdut, oblidat, extraviat en la memòria de les generacions. També el silenci d’allò no dit”. Perquè, si escriure és lluitar contra l’oblit; llegir, no és garantir la memòria?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
franz kafka
Cultura confinada

Kafka, recepta en temps de quarantena

Andreu Sitjà
Bret Easton Ellis blanco
Llibres

Cancel·lar Bret Easton Ellis

Víctor Recort