Ricky Gervais surt a l’escenari i el públic riu només de veure-li el posat, com passa amb els humoristes bons. Jo somric quan veig el seu somriure de conill, que anticipa les bromes bèsties que deixarà anar com qui no vol la cosa. A la famosa sèrie The Office interpretava un personatge divertidíssim i repugnant, un director d’oficina que es creia graciós i només era un idiota amb pretensions. L’humorista anglès s’ha fet famós amb un humor sense concessions, arriscat, passadíssim de voltes. 

Gervais acaba d’estrenar After life a Netflix i, contra tot pronòstic, és una sèrie dolentíssima que es podria haver estalviat de fer. El protagonista, que és ell mateix, acaba de perdre la dona i està tan deprimit que no pot tornar a fer vida normal i només pensa en el suïcidi. Passa el dia bevent i drogant-se, intoxicant qualsevol persona que té al voltant i boicotejant la seva feina a la redacció d’un diari local. No hi ha gaire cosa més a la trama, però és que venim d’una estela de sèries d’humor que evidencien que no cal que hi hagi trama perquè una sèrie funcioni. 

ricky gervais after life netflix

Seinfeld mateix, la millor de totes, es definia com una sèrie sobre el no res. A Louie, la sèrie de Louis CK, la trama és la vida absurda i depressiva del seu protagonista. A Curb your enthusiasm, del meravellós Larry David, la trama també és la vida del seu protagonista. Passa el mateix a Better Things, on Pamela Adlon explica el seu dia a dia com a actriu de mitjana edat i mare de tres filles. 

No són sèries perfectes, però totes funcionen pel mateix motiu. El creador i protagonista de la sèrie arrisca tant com pot. Són sèries d’humoristes egòlatres que construeixen el seu voltant a partit d’ells mateixos, i que es deixen anar escrivint i actuant per veure fins on els porta el seu talent. No hi ha missatge de fons ni cap gran idea, ni els fa falta, perquè en tenen prou amb descriure el món a partir de la seva idea d’humor. 

En canvi, After life és un show d’un egòlatra sense risc. Gervais sembla que estigui més preocupat de preveure com el rebrà el públic que no pas de construir el seu personatge, i per això li ha quedat una sèrie a mitges, que ni fa riure ni explica cap idea interessant. Tota la bestialitat que era marca de la casa ha desaparegut, tots els temes es tracten des d’un pensament dèbil i avorrit. 

Gervais ha triomfat arriscant, passant-se, incomodant. En aquesta sèrie sembla que s’hagi contaminat de l’ambient de bonisme i cofoisme general, sembla que se justifiqui o demani perdó per ser com és. Hi ha una mena d’humoristes que se senten malament si creen sense contribuir a fer un món millor. Per això pensen que ens han de colar lliçonetes morals, com si no s’aprengués més d’una broma ben feta que d’un sermó. El problema de quan intentes fer humor i ideologia és que pot passar que espatllis una cosa i l’altra.  

És impossible que algú pugui inspirar-se en aquesta sèrie per a fer avançar el món de l’humor, i en canvi crec que molts humoristes hauran entès coses importantíssimes veient els seus monòlegs. Amb After life, Gervais s’ha acomodat i ha rebaixat el llistó d’una manera molt trista. Ho ha fet amb un gest de senyor gris i mediocre, que és precisament el tipus d’home que tota la vida s’ha dedicat a ridiculitzar.