“Totes les històries relatades en aquesta sèrie són fictícies, si bé estan situades en el context d’esdeveniments reals. Els creadors han ficcionat els papers interpretats per persones reals, empreses, organitzacions, diaris, partits, programes de televisió, administracions públiques i en general qualsevol entitat pública o privada que apareix a la sèrie. La implicació d’aquestes persones i entitats en els esdeveniments relatats en aquest treball és plenament fictícia. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, a excepció de les figures públiques, és pura coincidència”. Amb aquest llarg, barroc i enrevessat advertiment jurídic comença cada capítol de 1993, la segona temporada de 1992, la sèrie italiana que recrea el moment en que tot va començar.

I no pot ser per menys, quan en una sèrie es barregen amb tanta promiscuïtat personatges reals i personatges de ficció per explicar un episodi encara recent de la història italiana. Si a Catalunya el 1992 és l’any dels Jocs Olímpics, per als italians, “mille novecento novanta due” és  l’any de Tangentopoli, de Mani pulite, l’any de l’assassinat dels jutges Falcone i Borsellino, l’any de l’ascens de la Lliga Nord i de l’esfondrament dels partits de la I República Italiana. La caiguda del vell sistema, la lenta emergència del nou, i entremig els monstres, en la coneguda asseveració del comunista italià Antonio Gramsi. 1993, en aquest sentit, és l'any dels monstres. L'any de reacció i l'any de la creació, l'any de la mort i l'any del renaixement.

La caiguda del vell sistema, la lenta emergència del nou, i entremig els monstres, en la coneguda asseveració del comunista italià Antonio Gramsi. 1993, en aquest sentit, és l'any dels monstres. 

 

Els italianòfils catalans som una legió. No debades l’advocat i dirigent del PSUC, partit influït pel PCI italià, creia que els catalans érem una mena d’italians frustrats i el nostre escriptor més italià, Josep Pla,  escrivia: “Itàlia és el meu país, l'italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia. Sé que molts d’aquests italianòfils gens frustrats ja han vist i gaudit la sèrie d’Stefano Acorsi, a qui es deu, no només la idea original de la sèrie, sinó el seu protagonista, un fascinant amoral –que no ho deu ser tant, si el veiem sovint turmentat– Leonardo Notte, el publicista apassionat de la política que llegeix com ningú el que està a punt de passar. Si n’hi ha cap de despistat, que ho faci.

Amb una història iniciada a l'anterior temporada, a 1993 tornen els protagonistes de ficció: un policia de l’equip de Di Pietro que busca venjança pel contagi de la VIH produït per hemoderivats infectats; la jove hereva de l’empresa responsable de la infecció; un exsoldat esdevingut diputat de la Lliga Nord; una showgirl ascendent al món de la televisió... i d’altres de ben reals, com el mateix Antonio Di Pietro, Silvio Berlusconi, Bettino Craxi, Massimo d’Alema, fins i tot amb una breu aparició d'Indro Montanelli, mestre de periodistes. Aquesta és la premissa de la trilogia –està rodant-se la tercera part, que ha de recrear l’any 1 del berlusconisme– que posa llum sobre els grans poders del país transalpí: la política i els partits, l’empresariat, els jutges, la policia, els mitjans de comunicació, la màfia, of course... d’una manera panoràmica que recorda The Wire, de David Simon. Però, si a la homèrica i magistral ficció americana, cada temporada era dedicada a un aspecte de la vida d’aquella Baltimore de malson per crear un fresc americà, aquí tot plegat es barreja d’una manera quasi increïble, com sol passar a la realitat social, cultural i política italiana.

Si a la homèrica i magistral The Wire, cada temporada era dedicada a un aspecte de la vida d’aquella Baltimore de malson per crear un fresc americà, aquí tot plegat es barreja d’una manera quasi increïble, com sol passar a la realitat social, cultural i política italiana.

Ara que sembla que Berlusconi –que sembla que torni d’abans de 1993– té opcions de tornar a tenir un paper cabdal a la política italiana, és molt oportú fer un repàs a com va començar aquella història de descomposició i recomposició, de vergonya i orgull, de manca d’escrúpols i moralisme romàntic, de fidelitat i traïció, d’ambició i humilitat, de justícia i de venjança, de càstig i immunitat, d’exemplaritat i iresponsabilitat, ... una història italiana. I tot plegat, per acabar pensant, seria possible explicar què va passar aquí? Història no ens en falta i, ara per ara, només Crematorio, basada en la novel·la del valencià Rafael Chirbes, s’ha atrevit a posar el dit a la nafra de la nostra història recent.