The Deuce acaba d’estrenar la seva segona temporada a HBO i el primer que se n’hauria de dir és que se li fa massa poc cas: aquesta creació de l’autor de The Wire, David Simon, no només és una de les millors sèries en emissió, sinó que té aquest do tan inusual d’hipnotitzar l’espectador. Situada a la Nova York dels anys 70 i 80, en un moment de profundes transformacions socials però també d’enquistament d’allò que les autoritats insisteixen a no voler fer visible, la sèrie tracta temes incòmodes i planteja realitats molt dures, però la seva estructura coral i l’hiperrealisme amb què es tracta la quotidianitat dels personatges et porta a observar-los com si fossis un testimoni d’excepció de la seva història. Potser no podrien estar més lluny moralment de tu, potser es refereixen a coses que mai has viscut, però els guions i la direcció tenen l’extraordinària habilitat d’arrossegar-te a un univers que t’interpel·la pel que té de proper i creïble. Una mica el que a passava a The Wire, que per això continua essent la millor: viatjaves al cor d’allò que no veus de la teva realitat urbana, però no podies deixar de mirar perquè en el fons sabies que el món funciona així.

The Deuce 2

The Deuce se situa en plena eclosió del cinema pornogràfic, però els seus debats van molt més enllà del context històric i social. Hi ha, per una banda, una crua reflexió sobre el paper de la sexualitat a les nostres vides, des de qui l’utilitza com a moneda de canvi fins a qui se’n serveix per forjar dependències emocionals; des de qui el veu com un instrument per a escalar laboralment fins a qui el percep des d’una essència romàntica. El sexe, a la sèrie, mou el món, vincula tots els personatges i esdevé la metàfora d’allò que ens uneix i alhora ens separa. És la imatge del poder, però també de les derives de la nostra personalitat, de la nostra degradació moral però també dels seus antídots. Per altra banda, Simon articula la seva història coral, hereva tant d’ell mateix com dels relats de Carver, a partir d’una concepció de l’espai gairebé epidèrmica. La ciutat i els seus racons, els seus locals, les seves pistes de ball i les seves llars, són un personatge més de la història, configurant un contrapunt permanent a la identitat de cada individu. Cada espai de la sèrie “és” el personatge que l’habita, ja sigui per la disposició d’elements a l’escena o la tonalitat dels seus colors. Mai uns baixos fons, i les ànimes que els poblen, havien semblat tan vius, tan tangibles.

The Deuce 1

A tot això hi contribueix decisivament l’ús de la banda sonora, que sovint exerceix de bàlsam però també crea uns contrastos desarmants, i especialment el seu planter d’intèrprets. Destaca James Franco en un doble paper que aconsegueix matisar fins a extrems fins fa poc impensables en aquest actor, però la que es cruspeix la funció és Maggie Gyllenhaal. El seu personatge, a banda d’encarnar per si mateixa l’evolució creativa de la dona en una societat entestada a cosificar-la, ofereix un veritable recital de recursos dramàtics, particularment quan juga a delimitar la vulnerabilitat i les seves cuirasses. Però en tot cas tots els personatges estan molt ben explicats, fins al punt que mai no fa la sensació que n’hi ha més o menys importants. The Deuce és, al final, la crònica d’una Babilònia que transcendeix el retrat d’una època, perquè el nostre present funciona amb les mateixes regles.