Barcelona ha tingut magnífics retratistes catalans i internacionals. De Joan Colom a Henri Cartier-Bresson. Però, si hi ha un fotògraf que ha tingut la seva ciutat com a "tema" i ha estat l'autor d'algunes de les seves imatges més icòniques, aquest és Xavier Miserachs. Vint anys després de la seva mort, l'any 1998, La Fundació La Pedrera li dedica l'exposició antològica "Miserachs. Epíleg imprevist", que es podrà veure fins el 15 de juliol a La Pedrera.

La mostra, formada per més d'un centenar d'imatges ha estat comissariada per Laura Terré, historiadora de la fotografia, experta en d'altres fotògrafs de la generació de Miserachs com Colita o Ramon Masats i filla del també fotògraf Ricard Terré, arriba vint-i-cinc anys després de la darrera exposició retrospectiva del fotògraf, i es presenta, segons els organitzadors, com la més important dedicada a l'obra de Miserachs, amb la intenció de reivindicar-lo i redescobrir-lo, més enllà de les seves imatges més icòniques. En aquest sentit, destaquen les fotografies en color d'un fotògraf associat històricament al blanc i negre.

Membre d'una generació irrepetible

© Pilar Aymerich. Retrat de Xavier Miserachs 1983

© Pilar Aymerich. Retrat de Xavier Miserachs 1983

Nascut en plena guerra civil a Barcelona en una família culta i il·lustrada -fill de l'hematòleg Manuel Miserachs i de la bibliotecària, mestra i infermera Montserrat Ribalta-, Xavier Miserachs va començar a estudiar Medicina, una carrera que va abandonar poc abans de llicenciar-se. I és que la fotografia feia temps que l'anava atrapant. En concret, l'any 1952, amb només 15 anys, es va apuntar a l'Agrupació Fotogràfica de Barcelona, on hi va conèixer un dels seus grans amics, el també fotògraf Oriol Maspons. Dos anys més tard va guanyar el premi Luis Navarro al II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l'AFB. Aquell mateix 1957, justament, va exposar amb dos fotògrafs catalans de la mateixa generació, Masats i Terré, un trio que repetiria dos anys després a la Sala Aixelà de Barcelona.

És precisament en aquesta època que Miserachs, un autèntic renovador de la fotografia documental a l'estat i membre, amb Francesc Català-Roca, Maspons, Masats, Terré, Leopoldo Pomés, Paco Ontañón o Joaquim Fort de Ribot, d'una generació que va recuperar la innovació i la creativitat de la fotografia d'abans de la guerra, decideix professionalitzar-se com a fotògraf. És quan va començar a fer els seus ja mítics treballs, on la seva sensibilitat humana, el seu sentit de l'humor i la seva intel·ligència el van portar a fer autèntic assaig crític proper a l'autobiografia i, al mateix temps, el retrat de la societat que li va tocar viure: el país que sortia de l'autarquia de postguerra en ple canvi cap als anys 60. 

Com escrivia ell mateix: "Vaig arrossegar al professionalisme molts tics d'amateur, com també van fer els meus companys procedents d'aquest camp. Meticulositat i lentitud en el tiratge, i obsessió per un acabat perfecte, per exemple. Però l'aspecte on es va notar més la nostra procedència, el que va afectar més la nostra trajectòria posterior, va ser el nostre constant entusiasme per l'activitat, per la satisfacció que ens produïa disposar de l'oportunitat i dels mitjans per produir bones fotos, per la sensació que teníem i transmetíem de seguir gaudint amb el nostre ofici. Vam haver d'esperar a tenir algun desengany important, alguna dificultat econòmica grossa, algun client desaprensiu, per caure en la realitat que allò era una feina com una altra".

El fotògraf de Barcelona

Xavier Miserachs. El Born, Barcelona, 1962

El Born, Barcelona, 1962

Des de les seves primeres imatges com a aficionat -que també formen part de l'exposició- i les experimentacions mostrades a les mostres amb Terré i Massats, Barcelona va ser "el tema" de Miserachs. El llibre Barcelona. Blanc i Negre, publicat per l'editorial Aymà l'any 1964 amb textos de Josep Maria Espinàs i pròleg de Joan Oliver, és potser una de les obres més emblemàtiques del reporter. En aquesta sèrie, Miserachs s'interessa per la ciutat del carrer, per la immigració i els primers mestissatges culturals, per l'obrerisme i el creixement urbanístic perifèric dels seixanta. Com escriu Josep Maria Espinàs, Miserachs retrata la Barcelona de l'"escalope a la milanesa, 10 pesetas" i dels "vestidos a plazos, 25 pesetas semanales". Amb William Klein -autor de llibres sobre Nova York, Roma, Moscou i Tòquio i l'exposició The Family of Man al MoMA l'any 1955-, i Català Roca com a referents, Miserachs documenta d'una manera pròxima al neorealisme el dia a dia de barris com Gràcia, Sants, el Born i la Barceloneta i retrata el passeig familiar, les festes i els nens al carrer, els mercats de vell, els obrers que surten de la fàbrica, les maletes dels immigrants a l'estació i també personatges populars coneguts de l'època.

En paral·lel, Miserachs, amb estudi a l'edifici David del carrer Tusset -el famós Tuset Street- va ser un dels fotògrafs de referència de la Gauche Divine. Com a fotògraf de moda pel seu objectiu passen models i artistes, com Teresa Gimpera, i, alhora, documenta com a retratista aquell estol creatiu del qual forma part. De la mateixa manera, la dona, tant fos la turista estrangera com la model, o la dona treballadora de Praga, l'estudiant del maig francès o la dona alliberada de Carnaby Street de Londres, són un dels seus objectius predilectes.

Testimoni d'anys de canvis fonamentals

Xavier Miserachs. Bettine, Cadaqués, 1965

Bettine, Cadaqués, 1965

Col·laborador de diaris i revistes com Actualidad Española, Triunfo, La Vanguardia, Gaceta Il·lustrada, Intervíu, Bazaar o Magazin, va retratar també els grans canvis socials que s'estaven produint gràcies al turisme, documentats al llibre Costa Brava Show, publicat per Kairós l'any 1966. De la mateixa manera i des del món de la fotografia moda, Miserachs, a través del seu objectiu seductor, va optar per escapar-se dels patrons establerts i mostrar el seu talent creatiu i les ganes d'experimentar.

Com a reporter de Triunfo, amb qui a signar l'any 1967 un contracte d'exclusivitat, que Miserachs pot ser testimoni i captar amb la seva càmera esdeveniments històrics com les manifestacions del Maig del 68 a París o la Primavera de Praga del mateix any, és a dir, l'intent estroncat de reforma i democratització del règim comunista des de dins.

Xavier Miserachs. Paris, maig de 1968

Paris, maig de 1968

Un inèdit autor en color

Xavier Miserachs va morir l'any 1998, a l'edat de 61 anys, i des de l'any 2011, l'arxiu Xavier Miserachs es conserva al MACBA. D'aquest extens arxiu prové un Miserachs ben diferent del que estem acostumats. Un Miserachs en color fruit dels seus reportatges i viatges arreu del món: Estats Units, Rússia, Marroc, Camerun, Uganda, Somàlia, Iran, Costa d'Ivori, Guinea, Senegal, Vietnam, etc., que completa les icones més conegudes del fotògraf.

Xavier Miserachs. Leningrad, 1980

 Leningrad, 1980

Foto de portada: Via Laietana, Barcelona, 1962

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat