La mostra Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual 1980-2003, acull les noves incorporacions a la col·lecció del Museu del Disseny. La comissaria i experta en història del disseny Raquel Pelta ofereix al visitant un recorregut pel disseny català i de la resta de l'Estat des dels anys 80 fins a principis del 2000, coincidint amb l'explosió i consolidació del disseny modern. El títol de l'exposició és, justament, una picada d'ullet a l'època on aquesta expressió esdevingué tot una mostra del creixement de la popularitat del disseny i la consegüent frivolització de la professió.

Cartell JJOO BCN

L'exposició aborda també els grans canvis socials i polítics al llarg de les més de dues dècades que s'engloben dins el seu marc històric: l'arribada de la democràcia a Espanya, l'obertura del país cap a l'exterior, el consegüent diàleg amb estils i tècniques estrangeres, els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla l'any 1992 i, finalment, l'arribada dels ordinadors i el disseny digital. Un total de més de 600 peces entre llibres, packaging, pòsters, flyers, contingut audiovisual i les primeres pàgines web entre d'altres. L'exposició serveix com a continuació de la mostra El disseny gràfic: d'ofici a professió (1940-1980) centrada en els pioners del disseny. Per compondre la mostra s'han buscat peces treballades, emblemàtiques i que formin part de l'imaginari col·lectiu; deixant força de banda la gràfica més marginal, ja que la col·lecció permanent del museu busca acollir treballs de referència dins de la institució. Tot un projecte d'arqueologia del disseny que, en molts casos, ha requerit dur a terme un minuciós treball de restauració de les peces.

Exposicio dissenyes o treballes

L'experimentació dels anys 80

El recorregut de la mostra s'inicia just abans dels anys 80, precisament arran de l'època de canvi que van comportar les primeres eleccions espanyoles després de la dictadura l'any 1977, amb els cartells publicitaris del PSOE, que serveixen com a exemple de la certa ingenuïtat que envoltava la vida política del país assedegat de llibertat. S'hi afegeixen també cartells de congressos del PESUC, a favor de l'amnistia dels presos polítics franquistes, el NO a l'OTAN o el primer cartell de la primera campanya de planificació familiar d'Espanya impulsada per la Generalitat de Catalunya l'any 1980.

Bascuñan Arxiu Imatge Gràfica Comunitat valenciana

L'exposició mostra com les institucions comencen també a interessar-se per la cultura més enllà del folklore espanyol i catòlic, i els nous organismes creats a l'època -com els nous ministeris, la generalitat o les diferents institucions autonòmiques- van necessitar un disseny que definís la seva imatge, com és el cas de la primera identitat corporativa dela Generalitat Valenciana dissenyada per Paco Buscañán. Raquel Pelta vol assenyalar aquest gran canvi des del punt de vista institucional: "Fins aleshores la dictadura no havia necessitat comunicar-se amb els ciutadans, serà a partir d'aquest moment quan les institucions s'adonen que han de buscar una comunicació més atractiva pel ciutadà." Segons ella, molts dels creadors gràfics clandestins del feixisme van militar a l'esquerra un cop instaurada la democràcia, fet que explica que els partits d'esquerres tinguessin uns dissenys més acurats. Quan l'any 1982 el PSOE arriba al govern, hi ha ja una consciència sobre la importància de la comunicació i el disseny gràfic en la promoció de la imatge.

Els anys 80 trenquen també amb els principis clàssics del disseny: la simplicitat i senzillesa; per evolucionar cap a una gràfica més oberta i complexa, que trencava els límits entre l'art i el disseny. S'experimentava també amb diferents tècniques. Arribaren les Avantguardes pròpiament dites, tot i que el franquisme va vendre una imatge d'obertura i suport a l'Informalisme a partir de l'any 51, realment les avantguardes mai havien estat ben vistes pel règim. Connectant també amb les avantguardes dels anys 20 i 30, com l'Art Déco - època daurada i enyorada on durant la República es podria haver modernitzat Espanya -, s'atorga també gran importància a la il·lustració, son exemples les portades de la revista Madrid Me Mata, creada per Oscar Mariné, Juan Antonio Moreno i Teresa Yagüe; inspirada en la revista britànica i-D i en les publicacions que coneixien durant els seus viatges o trobaven buscant a Les Rambles. El treball fotogràfic recorda també els fotomuntatges soviètics, una recuperació de les avantguardes inexistents a Espanya fins aleshores.

Revista Madrid me mata
Bars, dicoteques i nit

La gràfica musical tingué també una importància destacada als anys 80 i la mostra compta amb nombrosos exemples dels treballs entre músics i dissenyadors, exemple de la nova cultura de discoteques. Pelta recorda la cultura de la música, les sales de concerts i els bars dels anys 80: "Era tot una explosió just després de tants anys de repressió feixista. La gent sortíem al carrer sense parar, i estàvem fins a altes hores de la matinada de festa. Tot i que en aquella època la policia organitzava encara batudes." Els madrilenys Estvdio Gatti són un bon exemple dels pòsters dels cinemes de l'època, es tracta dels autors d'alguns dels cartells de les pel·lícules d'Almodóvar. Justament el director de cinema era usual als bars de la nit madrilenya, on era normal trovarse amb artistes, fotògrefs i creadors de tota mena. 

Les galeries d'art van tenir un paper rellevant a l'època, començaren a promocionar a il·lustradors, pintors i escultors que van encetar un retorn cap a la figuració. A la vitrina dedicada als projectes discogràfics dels 80 s'hi afegeixen també peces significatives on es treballa la il·lustració o la fotografia de caràcter més artística, podent-se relacionar també amb l'estètica del grup de disseny italià Memphis, capdavanter del disseny industrial milanès de la dècada, i la postmodernitat, reflectida en les composicions i les tipografies escollides així com la dissolució dels limits entre l'artista i el dissenyador. Un exemple de les treballades publicacions dissenyades durant l'època és el llibre Sol Solet dels Comediants, dissenyat per Salvador Saura i Ramon Torrente l'any 1983. 

Sol Solet Saura Torrente

Raquel Pelta troba important que, tot i la crisi del petroli existent a l'època, les empreses fossin capaces d'invertir en disseny, fet que augmentava considerablement el preu dels productes. "Els 80 van ser una època de lluitar contra el client per fer-li entendre el que era el disseny, però els que hi van estar interessats van fer una bona inversió, estaven disposats a gastar en disseny".

Segons Pelta, un dels trets més característics del disseny dels 80 és l'absència dels ordinadors, fet que comportà l'aparició de milers de maneres d'expressar-se, una per a cada dissenyador. "Als 90, tret d'una part més d'experimentació, és molt més uniforme. A l'ordinador tu treballes amb els mateixos programes. En canvi, durant els 80, els referents eren personals, i cadascú tenia els referents que trobava a les galeries d'art, a les revistes estrangeres o al cinema." 

Carnaval Mariscal 80's

L'any 1982, l'Ajuntament de Barcelona rescatava els carnavals i encarregava a Javier Mariscal el disseny del cartell de la festa. El treball reflecteix ja els inicis de la identitat de Mariscal, que culminarà amb els dissenys per les olimpíades del 92. Com també molts altres autors, Mariscal venia del món underground, i es va incorporar al camp del disseny. Fet que es pot comprovar amb el traç de les il·lustracions utilitzades als dissenys del seu primer període. 

Algunes de les empreses que apostaren més pel disseny van ser també Vinçon o Desigual; amb les seves mítiques bosses i cartells dissenyades figures com Pati Núñez, Mariscal o Peret Torrent; i Camper, amb pòsters ideats per Carlos Rolando

Bossa Desigual Peret

Els 90, els Jocs Olímpicsi la consolidació del disseny digital

Als Jocs Olímpics de Barcelona l'any 1992, en Cobi i la Petra van marcar un abans i un després dins de les mascotes olímpiques. Ja a partir de l'any 85 es va començar a treballar la imatge gràfica per fer efectiva la candidatura olímpica de la ciutat de Barcelona. En Cobi va ser una mascota que, en un primer inici va generar molta polèmica, però que al final va ser molt estimat. Recordem l'èxit de merchandising de la mascota que es va aplicar a tot arreu, fenomen que ha durat fins avui, més de 25 anys després. Un altra fita de Mariscal va ser, segons la comissaria, la creació de la Petra; una mascota paralímpica, també trencadora, que tot i no tenir braços pot fer tot allò que es proposi, caminant sempre cap endavant. "Més enllà de les tradicionals mascotes paralímpiques, la Petra no era tova, no era cursi i no tenia cap punt de compassió. Era una nena completament autònoma", recorda Raquel Pelta.

Cartell Cobi

Paral·lelament als Jocs Olímpics de Barcelona, Sevilla acollia l'Exposició Universal. Des del punt de vista de la comissaria, la imatge gràfica de Sevilla no va ser tan interessant com la de les olimpíades de Barcelona. Això no obstant, la mostra recull algun dels cartells que sí que són interessants, com per exemple aquell dissenyat per Oscar Mariné amb la il·lustració de Christian Boyer. O el cartell de Javier Romero, dissenyador espanyol resident als Estats Units, on es pot veure els primers usos de la il·lustració digital, ja que a Amèrica els ordinadors ja s'utilitzaven al disseny des de l'any 1984. Poder els degradats utilitzats en aquest cartell resultin poc atractiu, però a principis dels 90, aquesta estètica va demostrar l'ús de l'ordinador que arribà a Espanya entre l'any 1990 i el 1994.

Cartel Expo Sevilla

Durant els anys 90, i per part de l'Estat, es comença a promocionar el disseny creant organismes, institucions, exposicions internacionals i congressos. Hi ha, doncs, una divulgació del disseny català mitjançant els contactes amb l'exterior, l'èxit de Mariscal n'és un exemple amb les seves portades de The New Yorker l'any 93. Es publiquen també els primers llibres de disseny com les publicacions de l'editorial Gustavo Gili, les primeres revistes especialitzades com la revista tipografica EmigreOnVisual, que va ser la primera revista dedicada exclusivament al disseny gràfic. 

L'esclat de la tipografia

L'aparició de l'ordinador comportà també, segons Pelta, una certa experimentació influïda pel Postmodernisme internacional, revistes com la britànica Eye, entre d'altes. Van ser una minoria però els que van començar a experimentar amb la tipografia, però no per això menys importants. "La tipografia mai havia sigut important dins l'estat Espanyol" comenta Raquel Pelta. "És a dir, encara que la impremta va arribar aviat, aquí no hi havia hagut cap producció tipogràfica interessant". Va ser amb l'aparició de l'ordinador quan comencem a tenir dissenyadors de tipografies amb projecció internacional com José María Cerezo o Enric Jardí. Un exemple de l'experimentació amb la disposició dels caràcters tipogràfics és el cartell per l'Any Miró de Claret Serrahima

any miró claret serrahima

Un dels grans elements de publicitat més característics dels 90 va ser la producció de flyers, sovint vinculats als clubs de música electrònica, un territori que va permetre als dissenyadors experimentar molt amb la imatge i el llenguatge. És el cas de les sèries de flyers que el club Moog de Barcelona va encarregar a Josep Bagà des de l'any 1997 fins al 2000. Cada programació anual comptava amb un seguit de 12 flyers que es desenvolupaven al llarg de l'any.

Flyer Moog Josep Bagà

Un dels altres elements del disseny dels 90 és l'aparició de revistes-objecte, que mantenen la seva etiqueta de revistes gràcies a la periodicitat de les seves edicions, però que s'allunyen molt de les publicacions tradicionals. Claret Serrahima va dirigir els dissenys de la col·lecció de revistes-objecte Cave-Canis des de l'any 1996 fins al 1998. Al cap i a la fi, es buscava una nova funció de les publicacions un cop arribat l'internet. 

revista-objecte claret serrahima

Juntament amb la transformació de les revistes, inevitablement es va començar a experimentar amb el format llibre. Moltes d'aquestes produccions es poden englobar dins de l'estètica Grunge, molt relacionada amb els treballs del dissenyador gràfic americà David Carson, les teories del Postestructuralisme i la desconstrucció del llenguatge. Els cartells del valencià Paco Bascuñán són un bon exemple d'aquesta nova estètica dels 90.

Disseny valencià 90's

El nou mil·lenni i el disseny digital

Els anys 2000 representen un nou gir en el disseny, després de l'ús prominent de la fotografia durant els 90, el canvi de mil·lenni comporta un retorn a la il·lustració, però que en aquest cas conviu amb la fotografia. Segons Pelta és la fita de consolidació del disseny, i les institucions continuen encarregant projectes, i la frivolització de la professió. "Als mitjans de comunicació es va fomentar una imatge frívola del disseny, fet que va degradar la imatge del dissenyador; però, de manera positiva, molta gent va descobrir l'existència del disseny" diu Pelta.

Cartell Isidro Ferrer

La revista Matador és el paradigma de la imatge gràfica potent dels anys 2000, amb impressió en tintes directes. Revistes poder menys experimentals que les publicades durant la dècada anterior, però molt ben treballades després de les experiències i el treball anterior. Apareix també la primera generació de dissenyadors formats íntegrament amb l'ordinador, i un retorn a una gràfica més neta i clara. La pulcritud es pot observar al cartell que Isidro Ferrer va dissenyar en contra la Guerra de l'Iraq l'any 2003. "Es genera una apertura del disseny, i durant els anys 2000 tot hi cap a la creació: des de treballs més clàssics, fins a coses més arriscades, fotografia, il·lustració..." És un disseny més uniforme però més variat, on conviuen tot una sèrie de llenguatges. A partir d'aquesta dècada es produeix una descentralització del disseny. Si abans els centres de creació havien sigut Barcelona, Madrid i València, ara apareixen grans estudis de disseny a poblacions com Reus, Vic o àrees com Hosca o el Penedès. 

dissenyes o treballes grup

La mostra finalitza l'any 2003, any del disseny, amb l'aparició del disseny web i d'apps l'any 2008 i el canvi cap al disseny més obert, més plural, on no es divideixen les diferents disciplines i es parla de disseny de serveis, disseny social, sostenible o disseny pel canvi de comportaments. Branques que engloben les disciplines tradicionals però que a la vegada són més amplies.