Fa pocs dies, a l'Auditorio 400 del Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, recollí el Premio Ojo Crítico de Música Clásica la compositora Raquel García-Tomás. En el seu discurs d'agraïment, amb emoció i convicció, el dedicà a una generació de compositors, orgullosa de formar-ne part, marcada per l'amistat, el respecte, la diversitat i la generositat.

Aquests compositors, aquesta generació a la qual es referia García-Tomás, va anar naixent a poc a poc durant el període que va més o menys de 2007 a 2013, any amunt, any avall, i sorgint, sobretot, de les classes de l'Agustí Charles a l'Esmuc i en paral·lel a una altra, nombrosa i poderosa, generació, guarnició quasibé, d'intèrprets excel·lents. Després, evidentment, a aquest nucli primer, s'hi anaren afegint d'altres creadors provinents d'arreu, ja que tothom ha acabat per moure's tant com ha pogut, i també de ben al costat, dins de la mateixa Esmuc, com ara és el cas de Fabià Santcovsky (Barcelona, 1989), deixeble de Mauricio Sotelo i autor d'una música feta de xiuxiueigs, divan entre natura i cultura, molt ben pensada, reflexionada (Quartet n. 1, 2015).

El cas és que la petja de Charles ens marcà a tots els que vam ser els seus alumnes d'una manera definitiva i moltes d'aquestes característiques que ens agermanen, i que García-Tomás glosava en el seu discurs, provenen del seu exemple. Charles és un pedagog de cap a peus, suficientment clarivident com per entreveure, per molt amagat que estigui, el potencial de talent i particularitat de cadascun dels seus deixebles i és del parer que el bon professor a de fer que aquest s'expandeixi lliurement i ferma. Generositat. Aquesta és una paraula que el defineix. I vitalitat. De les seves classes sempre, lluny d'induir a la fatiga, se'n surt amb ganes d'escriure, ja sigui per materialitzar una idea o solució determinada regalada pel mestre o per realitzar-ne una de completament oposada però igualment vàlida per tal de sorprendre'l.

Així doncs, som molts els que ens hem anat dedicant a la creació musical i això ho diu tot. Cadascú seguint el seu pròpi camí, personal i intransferible, esguardant de biaix el que fan els altres. Perquè una generació no pot ser sinó diversa i amb la capacitat de complementar-se a ella mateixa.

Raquel García-Tomás (Barcelona, 1984) ha obert aquest article. La seva música és, podriem dir, heterodoxa per lliure. També el seu catàleg. És inconformista i busca sempre autosuperar-se i no avorrir-se, canviar. Atrevir-se amb tot tipus de reptes. Però,  en la seva obra, algunes coses hi són sempre: la facilitat amb que les línies melòdiques formen filigranes elegantment ornamentades i sensuals, l'harmonia com un coixí de colors vius, i una forma orgànica i ondulada. Més que gestos concrets crec que cerca crear espais sonors fets de traços i textures. Sempre s'ha sentit molt atreta per la veu, no podia ser de cap altra manera. Amb ella vaig compartir l'apassionant projecte de crear una òpera de cambra a quatre mans, disPLACE, el 2015, amb un llibret magnífic d'Helena Tornero i auspiciada per Òpera de Butxaca i nova creació. Un bon exemple de la seva personalitat artística és Alice's Adventures in Wonderland de 2014.

Javier Quislant (Bilbao, 1984) representa la reflexió davant del so. Un so sempre lligat al concepte d'estructura i una estructura sempre lligada al concepte de so. I al llenguatge. Més a la paraula que al cant. La seva música instrumental és rigorosa, molt, i severa, també, però carregada d'energia. Elèctrica. I amb un fort caràcter contrastant quan sap ser subtil i tènue. El seu camí és d'una coherència solidíssima. Ha anat polint a conciència el seu pensament per dir allò que vol dir sense floritures. I això ho podem reconèixer des de la primigènia Sobre la expresión del movimiento, de 2012, que sembla ben bé tallada en marbre, com en la recent Primitive root modules, de 2016, més expressiva encara que igualment clara i concisa, com ferro roent. 

Carlos de Castellarnau (Tarragona, 1977), del llinatge de Josep Maria de Sagarra, va arribar més tard provinent de l'estudi de la guitarra clàssica però ja de bones a primeres va començar a forjar i a desenvolupar un llenguatge i un caràcter pròpi com a compositor. Amb de Castellarnau compartim, a més, haver estat alumnes de Ramon Humet i haver passat per París, pel Conservatoire, els dos, i també per l'Ircam, en el seu cas. I clar, aquestes institucions marquen. La seva és una música carnal i voluptuosa, on moltes vegades els intruments acústics es fonen en un tot amb sons electrònics. Lluny de l'efectisme ha sabut trobar l'alquímia de la imbricació. Certs instruments semblen ser molt propicis al seu univers sonor. L'acordió i el clarinet, sobretot. Amb ells, de Castellarnau, treballa l'espessa i gruixuda vibració dels acords o dels multifònics i d'altres complexos sonors com ho faria un pintor matèric. En la seva música cal parlar sempre d'arts plàstiques (de Tàpies a Soulages), de matèria, per com els materials es conjuguen en constant pulsió física, corporal. Tot plegat amanit amb un grapat d'influències culturals particularíssimes. Aquí dos títols: Cabinet de curiosités, de 2016, i Antropofauna (Hommage à Manuel Millares), de 2015.

Deixo companys al tinter, ho sé.

Ara bé, no puc deixar de parlar de Luis Codera Puzo (Barcelona, 1981). A més de ser un dels representants més brillants d'aquesta generació també ha estat i és una figura clau en el desvetllament, el renaixement, de l'escena de la nova música a Barcelona. Ja sigui amb l'Ensemble CrossingLines com des del festival de músiques inusuals Out.side (que, a més, circula pel país —Barcelona, Lleida, Amposta...— en diverses sales d'art). Com a compositor crec que la parella de paraules que millor el defineix és rigor i compromís. Sí, la seva música evita de totes totes el fraseig i el cant, és una música, diguem-ne, "antilírica", però ni cerebral ni recargolada. Està feta, això sí, des de l'escolta i per a l'escolta. Res més. Però no oblida l'hedonisme. Juga amb el ritme i la sorpresa. Produeix gaudi. Empor, estrenada el 2017, n'és un exemple paradigmàtic. Amant dels sintetitzadors modulars, que es diverteix fent el que fa es pot percebre clarament a π, de 2014.

Les generacions no es creen així com així. I encara menys de manera artificial. Són espontànies i aparèixen com els bolets, impredictibles. Com seguint un misteriós cicle que avança a cop d'onada. I allò que les caracteritza és, ras i curt, el que caracteritza als seus integrants. Quelcom més ontològic que antològic. Com en una recepta màgica o en una perfecta equació matemàtica: ambició i generositat, rigor i llibertat.

Foto de portada: Raquel Garcia Tomas