Tot Xile el coneix però no tothom l’ha llegit, i és una icona plena de contradiccions. Nicanor Parra era versat en lletres però va estudiar matemàtiques i física. Li van donar un doctorat en cosmologia a Anglaterra i no el van distreure les pintes sinó Shakespeare (es diu que recitava el soliloqui de Hamlet a la tomba del bard). Va treballar vint-i-dos anys injectant literatura als alumnes d’enginyeria de la Universidad de Chile i va dedicar-se a fer poesia contra la poesia. Se’l coneix com el creador de l’antipoesia i un dels provocadors més ínclits del país. Va sobreviure una trentena de terratrèmols i va morir a l’edat de 103, el mes de gener d’aquest any –havia nascut el 1914. Va trigar tant a anar-se’n començava a haver-hi dubtes sobre si moriria mai.

Qui va ser, què va fer i per què va tenir tanta importància per als xilens? Impossible perfilar una personalitat tan aclaparadora com la de Nicanor Parra sense caure en el tòpic o en la mentida. A falta de respostes categòriques, aquí es proposa una primera aproximació a la seva antipoesia i a la seva condició d’estrella xilena.   

Los poetas bajaron del Olimpo

La narrativa que s’ha construït al voltant de Nicanor Parra és més o menys la següent: en un Xile literàriament dominat per la solemnitat de Pablo Neruda o Gabriela Mistral, ambdós Premis Nobel, Nicanor Parra expulsa la poesia de l’Olimp i els poetes de la torre d’ivori. A partir d’aquí, en un viratge duchampià, tot pot ser poesia: una safata de cartró amb una frase escrita, l’ocurrència verbal d’un nét, una fotografia del papa.

“Es que esto de antipoeta es una palabra que pertenece nada más que al márketing de la poesía”, diu Parra al documental La maleta de Nicanor. Però Parra és un bon publicista de si mateix, i ha dedicat tota la vida a construir un personatge. La seva figura explota el 1954, quan publica Poemas y antipoemas, una galleda d’aigua freda per al circuit literari xilè. Com el fill que es rebel·la contra el pare, Parra vol dinamitar tot el que la poesia té d’elitista, de refinat o de solemne i vol demolir la tradició de la mètrica, el tema o l’autoria. Allibera les paraules de la seva jerarquia de cultes o populars i allibera el suport: la poesia pot exposar-se o pot escriure’s en una safata de rebosteria. Manlleva frases de familiars o amics (com li diu a la periodista Leila Guerrero, “pienso que nunca fui el autor de nada porque siempre he pescado cosas que andaban en el aire”), utilitza vocabulari molt xilè i s’informa sobre les novetats en matèria d’insults. Opta per la concisió científica en detriment de les floritures i combina temes molt banals amb l’alegria i la tristesa de viure.   

Nicanor Parra a Nova York. Foto d'Allen Ginsberg2

Nicanor Parra a Nova York/Allen Ginsberg

A ulls contemporanis pot semblar una cosa molt vista, però als anys cinquanta i seixanta Parra fa una tasca d’oxigenació literària important. És admirador de Walt Whitman i Marcel Duchamp, i Allen Ginsberg o William Carlos Williams el tradueixen a l’anglès. El seu objectiu és apel·lar al xilè mitjà, l’individu que viu entre les masses i que fracassa però ho intenta. Això ja es fa palès en alguna de les estrofes d’“Advertencia al lector”, dins de Poemas y antipoemas:

Según los doctores de la ley este libro no debiera publicarse:

La palabra arcoíris no aparece en él en ninguna parte,

Menos aún la palabra dolor,

La palabra torcuato.

Sillas y mesas sí que figuran a granel,

¡Ataúdes!, ¡útiles de escritorio!

Lo que me llena de orgullo

Porque, a mi modo de ver, el cielo se está cayendo a pedazos.

En aquest poema, Parra rebat totes les crítiques que ja sap que li faran (calcula que l’acusaran d’artificial, d’avorrit, de frívol), enalteix precisament aquest desprestigi i reivindica la creació d’un llenguatge poètic col·loquial, planer i democràtic. “Somos tierrafirmistas decididos”, escriu al poema “Manifiesto”. 

Parra fa un gest intel·lectual i social: amb la creació de l’antipoesia, democratitza l’expressió poètica i la fa accessible. Després l’eixampla amb els artefactos, que s’acosten més a la poesia visual i circulen per exposicions. Però tot això ho fa per convicció, per ideologia, no perquè no sàpiga construir hendecasíl·labs. La seva provocació neix del coneixement de la tradició: s’acosta prou a la mètrica per demostrar que pot utilitzar-la, però no la segueix del tot perquè vol readaptar-la als ritmes de l’home contemporani.

Artefacte-Nicanor Parra

A l’acte d’homenatge que van fer-li el 19 de març a la Biblioteca de Camp de l’Arpa, Ignacio Echevarría explica que, en un dinar, Parra va resumir El Quijote a través la seva primera frase: “En un lugar de la Mancha / de cuyo nombre no quiero acordarme”. Segons ell, és un octosíl·lab contra un hendecasíl·lab, un vers popular contra un vers culte, un Sancho Panza contra un Quijote, dues maneres d’entendre la vida. Té poemes molt banals, però juga amb la tradició i sap el que es fa. Que les generacions posteriors hagin pogut escriure unes quantes ximpleries en nom de l’antipoesia, això ja és un altre tema. 

La icona i els xilens

“Desde el más chiquito hasta el más grande, todo el mundo en Chile conoce a Nicanor Parra”, em diu l’Armando, un arquitecte xilè que ha viscut deu anys a la Patagònia i que ara s’ha instal·lat a Barcelona. El cognom pesa: Nicanor Parra era el primogènit de vuit germans, el germà gran de Violeta Parra o Lalo Parra. Eren una família humil i farcida d’artistes. Un primer acostament a Nicanor ens revela una personalitat força publicitària: era molt provocador, no es casava amb ningú, era intel·ligent i molt perfeccionista. Quan Leila Guerrero el visita, ell recita La Ilíada de memòria i comptant-ne la mètrica amb els peus. Youtube està ple de vídeos de recitals de Parra, i el públic es parteix de riure. Als anys noranta, un grup de joves que es feia dir Comando Autónomo es va dedicar a penjar pancartes amb frases tipus: “¡Borges puede esperar! Es joven todavía. ¡PARRA AL NOBEL!”. Van acabar a comissaria, i a ell no el van premiar mai. A Borges tampoc.

Parra al Nobel3

Sembla un personatge d’una vanitat notable, orgullós. Sabia com trobar diners, no tenia pèls a la llengua i el que no tenia, seguríssim, era la intenció de convertir-se en un pobre artista humil. Explica Leila Guerrero que en una ocasió van proposar-li de participar en una campanya publicitària a favor del consum de llet. Quan va assabentar-se que Shakira també hi participava, Parra va dir que volia cobrar el mateix que ella. Li van pagar 30.000 dòlars per mirar a càmera, dir “Cero problema. Yo también tomo leche”, beure un glop i fer una V de victòria. Probablement li agradava la Shakira, però fa la impressió que també li encantava ser el centre d’atenció. En aquest sentit, el caràcter “antipoètic” es converteix en una forma de vida: provocació, to col·loquial, passió pel joc, ambigüitat i, en general, altes dosis d’espectacle. Té una cançó amb Violeta Parra que es diu “La cueca de los poetas”; la lletra la va compondre Nicanor, simula una batalla de galls entre els grans poetes de Xile i diu així:

La vida, qué lindos son los faisanes
La vida, qué lindo es el pavo real
Huifa, ay, ay, ay
La vida, más lindos son los poemas
La vida, de la Gabriela Mistral
Huifa, ay, ay, ay

Pablo de Rokha es bueno
Pero Vicente
Vale el doble y el triple
Dice la gente
Huifa, ay, ay, ay

Dice la gente, sí
No cabe duda
Que el más gallo se llama
Pablo Neruda
Huifa, ay, ay, ay

Corre que ya te agarra
Nicanor Parra

Amb tot això vull dir que Parra és un fenomen que va transcendir la poesia. M’adono que la seva icona va molt més enllà del que pugui llegir-se a El último apaga la luz, la magnífica antologia de poemes que li ha editat Lumen. Hi ha alguna cosa en Parra que apel·la directament a molts xilens. No sé si és aquesta manera d’arrebossar-se alegre en el fracàs, si és la irreverència, aquesta tristesa tranquil·la, l’actitud indolent o la determinació d’anar en contra de tot. O si és, ras i curt, que va viure tant de temps que el coneixen per insistent.

Com més coses me n’expliquen, més em dona la impressió que va construir un personatge i es va dedicar a exhibir-lo. Al mateix acte d’homenatge de Camp de l’Arpa, l’escriptor xilè Rafael Gumucio diu que t’explicava anècdotes com si fossis el seu únic confident i després t’assabentaves que ja ho havia explicat a deu persones més. “Era un vampiro”, afirma Gumucio. Necessitava el món per exhibir la seva personalitat. Bé, és una estratègia com una altra per no morir mai.