“La imaginació és essencial per sobreviure al món, però també cal ser realista perquè no t’atropelli un autobús”. És el que ha declarat l’inclassificable i divertidíssim cineasta Terry Gilliam, en la presentació de la retrospectiva Terry Gilliam, un visionari quixotesc que la Filmoteca de Catalunya li dedica a Barcelona. El cicle, que es podrà veure durant els mesos de març i abril, fa un repàs per pràcticament totes les pel·lícules del realitzador i, fins i tot, alguns dels seus films de l’etapa Monty Phyton. A més, Gilliam tindrà un paper actiu durant la primera setmana, presentant Dotze micos (1995) i el seu darrer projecte, L’home que va matar Don Quixot (2018). També participarà en una classe magistral amb la muntadora del film, Teresa Font.

Gilliam és, tal com descriu en el programa de mà la Filmoteca, un “somniador rebel que desafia la imaginació a partir de la fascinació pel desconegut, la preocupació per la llibertat individual, el compromís ideològic i la creació d’universos màgics i exuberants poblats per criatures grotesques on, sobretot, mai falta l’humor”. Ell mateix admetia durant la presentació, que “tots els meus personatges es neguen a acceptar els límits de la veritat, tots tenen un punt de bogeria”. De fet, va explicar sorneguer, la seva dona sempre l’acusa de fer la mateixa pel·lícula una vegada i una altra i només canviar el vestuari.

el rey pescador terry gilliam

Des de la seva etapa com a Monty Phyton - primer com a actor i després també com a codirector - fins el projecte impossible de Don Quixot, Gilliam ens ha regalat una filmografia exemplar, una carrera que bascula entre la realitat i la fantasia plena de grans pel·lícules com El rei pescador (1991), Brazil (1984), Dotze micos (1995), Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1974) o Por i fàstic a Las Vegas (1998) entre d’altres. Tot i així, Gilliam admet que mai torna a mirar les seves pel·lícules quan les acaba. “Quan arribi al meu llit de mort tinc l’esperança de tornar-les a revisitar”. De moment, és conscient d’una característica en comú: Totes han tingut problemes: sigui de distribució o de finançament.

El cas més exagerat és El hombre que mató a Don Quijote (2018), la versió actualitzada de la novel·la de Cervantes. Pel·lícula per la qual ha invertit més de vint anys de la seva vida. “El Quixot és un personatge que és millor no deixar entrar a la teva vida, perquè és impossible que en surti” va confessar Gilliam. De fet, tot i que té alguns projectes al cap (adaptar una novel·la de Philip K.Dick, un dels seus escriptors preferits), el realitzador i autèntic home orquestra del cinema, continua centrat en el seu Don Quixot. “Trigo quatre anys a fer una pel·lícula i cada vegada soc més vell. Ja penso quantes pel·lícules podré fer abans d’estirar la pota” assegura.

La pregunta, evidentment, no es va fer esperar: Què farien, ara mateix, els Monty Phyton? Gilliam ho té clar: “És impossible satiritzar sobre el món actual. És l’època més rara, perillosa i depriment que he viscut mai. Com pots satiritzar Trump?”. Preguntat sobre la introducció de Netflix al món del cinema, en canvi, Gilliam va dir que “és una realitat que no s’aturarà. I, si bé és completament diferent l’experiència i les noves tecnologies i xarxes socials trenquen amb la idea de comunitat del cinema, el director va admetre que “són millors les últimes pel·lícules que he vist a Netflix que les que han guanyat l’Oscar”. De fet, va confessar que una de les millors experiències cinematogràfiques que ha viscut en els darrers temps va ser fer una marató sencera de Breaking Bad. Potser perquè, com ell mateix admetria al final de la presentació, “l’important són les bones històries”. Llarga vida al cinema.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat