Moviment, contaminació, comunitat, oasi. Escolta, oportunitat, mestissatge, incomoditat. Què és el Sâlmon? Per què, de cop i volta, tothom en parla?  Preguntes i més preguntes. “És casa” diu la creadora madrilenya Cris Blanco. “Un festival de referència” afegeix Anna Rubirola, del col·lectiu Big Bouncers. “Un espai de trobada i afecte amb marge d’error. Un certamen compromès amb una idea i una manera de fer que hauria de tenir un lloc propi, una programació estable” conclou el coreògraf i performer Quim Bigas. Del 8 al 25 de febrer.

Fem història. El Sâlmon neix fa sis anys, el 2012, en el marc de les Cases de Dansa europees. Aquell primer festival va durar dues setmanes, va comptar amb 11 companyies i va ser concebut com una vitrina per ensenyar les darreres tendències a Europa. Al cap de quatre anys, arriba la primera mutació. Es redueixen les propostes que no tenien un vincle amb l’espai del Graner i el festival passa de ser un espai d’exhibició a esdevenir un espai de trobada, un certamen que acompanya i dona veu a la situació de les arts vives. Menys etiquetes i més interdisciplinarietat.

Una de les claus d’aquest festival que neda a contracorrent, és que no separen la programació de les activitats paral·leles. “Per nosaltres, és tan important el procés com el producte final” explica Cristina Alonso, una de les directores artístiques juntament amb Elena Carmona. La segona pota, és la mirada. Més horitzontal, més permeable. No hi ha un senyor que, assegut en una butaca d’orelles, decideix que enguany vol parlar del sexe dels àngels i crea una programació que s’hi adeqüi. Al Sâlmon no hi ha una temàtica, no hi ha una línia. L’artista no és un client. Alonso i Carmona miren què es cou, quines preguntes es generen els creadors i aleshores programen. “Les peces del trencaclosques han encaixat però no han estat predissenyades prèviament” afegeix la Cristina.

societatdoctoralonso copia

Ara bé, totes o gairebé totes les propostes que enguany formen part del Sâlmon tenen dues coses en comú. Primera: Estan fetes des de la interrogació. La certesa no existeix. “Per nosaltres l’artista és un investigador, algú que es fa preguntes i comparteix el seu coneixement” afirma Alonso. Aquest canvi de paradigma comporta, alhora, l’emancipació de l’espectador. Ja no es tracta d’entrar, seure i marxar. Ja no som (només) consumidors. “Artista i públic tenen el dret i la capacitat de ser actor i productor. Tot s’interrelaciona” afegeix. Anar al teatre implica un compromís. Perquè si els carrers són (o haurien de ser) nostres, els teatres també.

Segona: Tots o gairebé tots els artistes programats al Sâlmon es veuen obligats a crear, viure i jugar en els marges. A Catalunya -ja no parlem de Barcelona-, gairebé no hi ha espai en la programació per creadors com Cris Blanco, El Conde de Torrefiel, Quim Bigas o Societat Doctor Alonso. A Catalunya -ja no parlem de Barcelona-, amb prou feines hi ha espai per l’experimentació, per la creació més contemporània que trenca amb totes les etiquetes. A Catalunya -ja no parlem de Barcelona-, gairebé no hi ha espai pels artistes catalans més programats arreu del món.

Potser per això, al parlar de l’actual edició del Sâlmon, el periodista Manuel Pérez afirma, sense cap vacil·lació, que “és el festival que li calia a Barcelona, el que aconseguirà que no trobem a faltar els Radicals del Lliure d’Àlex Rigola”. Perquè un certamen que uneix en una sola programació i en només tres setmanes artistes com Quim Bigas, Big Bouncers, Aimar Pérez Galí, Carmelo Hernández, Cris Blanco, Ana Borralho i Joâo Galante, El Conde de Torrefiel, Volmir Cordeiro i Amalia Fernández entre d’altres, si no existís, l’hauríem de crear. Un festival que s’inaugura amb més de 100 (no) intèrprets del barri explicant el seu dia a dia (Atlas), que ens farà ballar a ritme de techno (Èpica), que ens obligarà a recordar els morts del franquisme (Y los huesos hablaron). On gaudirem d’un concert al més pur estil Stranger Things (Pelucas en la Niebla) i aprendrem a relacionar-nos amb els objectes quotidians (O.V.N.I) i transformar-nos en altres éssers (Inês). Un festival per contaminar-nos.

JAVIERA PEON VEIGA Foto Jose Carrasco

I ara què? Cap a on anem? Alonso i Carmona tenen clar que el Sâlmon ha de seguir mutant, que s’ha de singularitzar encara més i ha d’esdevenir un festival de ciutat. Perquè Barcelona també necessita i reclama més espais de pensament. Barcelona també necessita una cartellera més arriscada, més porosa, més horitzontal. Ballem, ballem, ballem. I desbordem la ciutat.