L’any 1979 Pierre Bourdieu va publicar La Distinction: critique sociale du jugement (La distinció. Criteri i bases socials del gust). Pel que toca a la sociologia, és un dels llibres capitals del segle XX. Els nostres gustos no només venen determinats pel nostre potencial econòmic. De fet es basen molt més en el rendiment cultural que en podem treure. És clar que hi ha gustos de classe, podríem dir-ne gustos connaturals a la posició econòmica que ocupem. Però la base autèntica del gust és molt més enrevessada. A mi m’agraden els cotxes de luxe i en principi mai no me’n podré comprar cap. Ara bé, saber-ne les marques, les prestacions i la història em permet l’explotació, el gaudi, el consum, en aquest cas a l’interregne de la socialització, de la tertúlia –l’interregne habitual dels mig pobres.

 Gràcies a Bourdieu, el concepte de capital simbòlic va perfilar millor el concepte de classe social. Per dir-ho de pressa, a la jerarquia de les classes i als hàbits propis de cada classe se li va afegir una escala secundària, la del servei, una escala de consum cultural –si es vol–, mitjançant la qual els de baix poden pujar amunt sense desentonar gaire, i viceversa, i de carambola podem fer amistats interclassistes. Un gran empresari i un menestral modest poden quedar per jugar a pàdel. Un burgesàs vota la CUP, el partit que si governés l’esquilaria, i un miserable vota el PP, el partit gràcies al qual demà el desnonaran. Un greatest hits de Bach tan aviat el poden adquirir el cirurgià plàstic com la bugadera, amb el mateix dominical i per un euro més. La presidenta del banc i el repartidor de pizzes han anat a veure la mateixa pel·lícula. Els fills de la monarquia i els fills de les barriades es deleixen per les mateixes joguines, enllà que els primers les acabin posseint i els segons se les hagin de pintar a l’oli. El consum legitima, t’estiguis al pis de l’escala social que t’estiguis. El consum equipara, simbòlicament, aquest és el truc. A l’Empordà, recordo assistir a suquets arran de mar, en companyia de bordegassos, i sempre sentir fer la broma, de recepta:

            –Ja li agradaria ser aquí, al Portabella.

El gust ve determinat per la classe, sí, però a dreta llei el determinen el mercat, les ganes de fer el tifa, els rèdits que en traiem, tot satisfent el gust. Com diu la cantarella horripilant de l’anunci de la immobiliària Grupassa, amb un català fonèticament espantós, al final, tot és qüestió de prestigi. Es veu clar en les avinenteses de l’ostentació, casaments i altres mogudes. La polisèmia d’una copa de xampany, per exemple, tan aviat remet al vernissatge afectat d’una galeria d’art com exemplifica les classes populars desaforades, el dia que la Grossa plou al barri. El que ens agrada ens agrada perquè entre tots decidim què és desitjable i bonic, què és groller i lamentable. Fins i tot per a la gent que consumeix productes culturals considerats de mal gust, el joc passa per distingir-se, és una qüestió del coi de prestigi.

Els premis també serveixen per aparentar, per enviar missatges, per declarar de manera indirecta la pasta de la qual estan fetes les classes, cada institució

Al llibre de Pierre Bourdieu també es fa referència als guardons culturals, per com fan part del sistema que validen. Els premis Òscar, el Nobel, els Premis Grammy, Bourdieu no els esmenta, però parla de la legitimació, de la funció del guardó cultural. Una vegada més, cada classe social i cada institució es reflecteix en els premis que atorga. Dit d’una altra manera, els premis també serveixen per aparentar, per enviar missatges, per declarar de manera indirecta la pasta de la qual estan fetes les classes, cada institució. No és cap secret que sovint un premi es dóna molt més per aquests motius, que no pas per la qualitat de les obres premiades. I no és cap problema, si tenim en compte el que fins aquí hem dit sobre el funcionament social del gust.

L’any passat, en l’acte de proclamació del vencedor, el president de l’Ateneu Barcelonès en Jordi Casasses deia que l’objectiu del premi Crexells és el d’impulsar l’excelència de les lletres catalanes. Tot seguit, el jurat que formaven Anton M. Espadaler, Mita Casacuberta, David Castillo, Jordi Llovet i Patrícia Gabancho proclamaven Crui (l’avortó literari de Joan Boades) com el millor llibre de l’any. El gremi literari va posar el crit al cel. Però si continuem el camí fressat per Bourdieu, el menys important va ser que es premiés un cagarro. Amb el premi, els avaluadors, val a dir que jordillovetitzats, van posar sobre la taula un dels problemes de la literatura catalana, la xacra de l’endogàmia cofoia. Que el Crexells i l’Ateneu no fossin ni l’ocasió ni el lloc per aquesta declaració de principis, això és qüestió de gustos –i un cop més, de prestigi. El cas és que gràcies a la bertranada, la tramoia del gremi va grinyolar una mica i de propina qui va voler es va poder significar. El veredicte va ser d’una eficàcia simbòlica irrefutable, a banda d’abjecte.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat per Quim Monzó. M’imagino que Òmnium Cultural ens ha volgut dir coses. Per al meu gust, el premi és merescudíssim

L’any que som, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat per Quim Monzó. M’imagino que Òmnium Cultural ens ha volgut dir coses. Ara no vull entrar-hi del tot. Per al meu gust, el premi és merescudíssim. Un gust que es pot desgranar. Monzó no és cap sant de la meva devoció. El primer punt a favor és que el vaig llegir durant els noranta, amb la sensació de perquè tocava, que si no el llegia perdia un tren. Per extensió, l’homenatge se l’ha guanyat a rajaploma, perquè no trobaríem cap lector en català, posem de més de trenta anys, que no hagi llegit cap conte seu –fixin-se que no he escrit columnes. El segon punt a favor, sempre d’acord amb el meu gust, és que Monzó és un dels millors escriptors catalans del segle XX. S’agafi per on s’agafi, de moment representa l’últim gran ribot que es va passar per la prosa afectada –és la que a mi em plau, en part–, tardonoucentista, pedantota, retòrica i botida d’amor propi. El tercer punt a favor plana per la popularitat, per la capacitat monzoniana d’articular un estil –que també va ser un estil oral, als mitjans– urbà, capitalí, sense deutes, gambirot i de tard en tard xavacà. En català no en teníem gaire, d’aquesta corda, i Monzó va esdevenir un bon profilàctic contra el català encartonat, contra la dramatúrgia transcendental, perfecte per airejar la resclosida novel·la de llocs comuns. El quart punt a favor és que Monzó, en aquest cas hereu de Trabal i de Calders, va elevar la quotidianitat de les classes populars a l’altar del realisme màgic, amb major fortuna que no pas els seus coetanis Empar Moliner (més previsible) i Sergi Pàmies (més envitricollat). A l’últim, el cinquè punt a favor passa per la pietat monzoniana. És pietós amb els personatges, no fosqueja, el mal és inevitable però la redempció i el perdó sempre guanyen la partida –aspecte que a mi em commou.

Òmnium Cultural ha tingut vista. En la cultura catalana, Quim Monzó és capital simbòlic de primera categoria. D’un alt rendiment. Tant alt, que quan he sabut el veredicte m’ha semblat la cosa més lògica, gairebé necessària, del món. Transversal, intel·ligentíssim, treballador irruent, prosista genuí, trist i divertit, mestre sense profecies, crític, surrealista i aterrat, astut, esvelt, lleuger amb càrrega de fons, profund com només ho són les obres que no ho semblen. Espero i desitjo que el premi l’encoratgi, i que tinguem la sort que publiqui un nou recull de contes, d’articles, una novel·la, el que més li plagui. Per poder dir que l’hem tornat a llegir, enllà que per descomptat ho farem. Quim Monzó és un gegant de les lletres catalanes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Adrià Pujol
Realitat augmentada

La cantarella sobre l’oportunisme

Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada

Joel Joànenstein

Adrià Pujol