A Catalunya hi tenim dos pols irradiants de bons músics. De futurs bons músics. De músics en potència. Un al sud i l'altre més cap amunt: el Conservatori de Vila-seca i el Conservatori de Vic. I ho són sobretot pel que fa a l'ensenyament dels instruments de corda fregada (del Conservatori de Vila-seca això ho sé del cert, del de Vic no tant però en tinc proves fefaents que també és així). D'aquests dos nuclis, els fruits van a petar més tard o més d'hora a Barcelona i de Barcelona al món.

Un cas paradigmàtic d'això que exposava és el del Quartet Gerhard, un quartet de corda que formen Judit Bardolet, que ve de Vic, i Lluís Castán, Miquel Jordà i Jesús Miralles que tot i ser nascuts en diferents punts del sud tots van fer cap al mateix temps a Vila-seca. D'ells i de la seva evolució extraordinària i ferma i de la seva projecció us en puc parlar amb coneixement de causa no només perquè en comparteixo generació, sinó perquè vinc també del mateix racó del món musical català, del pol del sud, del Conservatori de Vila-seca.

Però no seria just quedar-nos aquí i només amb això. Cal parlar també de la importància del mestratge del més internacional dels nostres quartets, el Casals, que han creat a l'Esmuc l'ambient propici per al conreu fèrtil i suficientment abundant d'aquesta gènere i formació musical. "La Masia" dels quartets de corda. Com tanta d'altra gent en tants d'altres àmbits, la generació dels Casals ha estat molt important per a la nostra, la dels Gerhard, per haver-nos obert les portes d'Europa permetent-nos d'aterrar-hi amb una bona formació al sarró, l'autoestima a lloc i els prejudicis ben lluny.

Fem una breu parada en el camí. Dedicar-se al conreu del quartet de corda és una feina difícil, una feina d'aquelles d'anar picant pedra. Us ho intentaré explicar en quatre ratlles més o menys concretes tot guardant-ne un tel de misteri, no fos cas. Bé, el so de la corda en una orquestra simfònica, aquell so gruixut i dens que tots tenim al cap, s'aconsegueix de manera quasi espontània gràcies a que cap dels instrumentistes toca exactament igual que els companys del costat. Un toca amb un vibrato més intens, l'altre amb un de més prim, ara aquest no afina igual que aquell altre i l'altre tampoc, ni el de més enllà, la velocitat de l'arc no és ben bé idèntica, la pressió de l'arc sobre les cordes tampoc... tot això. El cas del so del quartet de corda és ben bé el contràri: es busca homogenitzar al màxim i filar el més prim possible en tots els sentits. Del fraseig no cal ni que en parlem, ni del control del vibrato. No acabariem. Pel que fa a l'afinació, per exemple, les cordes a l'aire dels instruments es tensen d'una manera determinada, que no és la habitual, per tal que les quintes buides que sonen fregant les quatre cordes a l'aire de cadascun dels quatre instruments, això vol dir sense posar-hi a sobre la pressió de cap dit de la mà esquerra, i la relació entre aquestes i els diversos intervals que es formen, començant per la més greu, el do de la quarta corda del violoncel, fins a la més aguda, el mi de la primera corda del violí... quintes, terceres... és igual, deixem-ho aquí i no emboliquem la troca. El que vull dir és que aquest so característic, ells, els Gerhard, el dominen a la perfecció, que vol dir que el dominen amb naturalitat.

Posseeixen, a més, i ben viva, la virtut de la curiositat. L'esperit d'aventura. El nom que passejen arreu on van, que és el del compositor vallenc Robert Gerhard, deixeble d'Arnold Schoenberg i pioner de l'electroacústica, així ho predisposava ja d'entrada. Això va des del seu incansable i constant treball al costat dels compositors d'avui en dia fins a atrevir-se a encarar, amb tot el coratge que faci falta però també des de la intel·ligència, els cims més elevats del repertori escrit per a la formació. Recordo fa uns anys com se les tenien amb el monumental opus 132 de Beethoven o com aquests darrers mesos han escalat amb èxit la Suite lírica de Berg sense esquivar la seva expressió fora de si, ni les textures impossibles ni els hermetismes que hi apareixen a tort i a dret ni res de res. I amb personalitat pròpia, per acabar-ho d'adobar.

Justament aquesta obra forma part, de bracet amb el tercer de Schumann i l'Officium breve de Kurtág, del disc que han enregistrat recentment a Harmonia Mundi, una discogràfica important que sobreviu a la crisi perenne de les dites indústries musicals tot empescant-se-les de tots colors i apostant amb valentia pels nous valors, com aquesta sèrie d'Harmonia Nova en la qual s'inscriu el disc dels Gerhard. Aquest és el cas també del segell català Seedmusic on van gravar-hi el seu segon àlbum, Portrait, amb Mendelsshon, Ravel, el mateix Gerhard i Toldrà.

Tenim l'enorme sort que el Quartet Gerhard és també un paradigma del "roda el món i torna al Born", encara que sigui per tornar a rodar el dia següent, i fan molts concerts a casa nostra. Els discs estan molt bé però és en l'experiència del directe que la música ens arriba com cal. Aprofiteu-ho per gaudir-los.