Observo perplexa la colla d’imbècils d’oficis variats i molt de temps lliure que experimenten una mena de gaudi malaltís quan pensen que t’han convençut que són uns pobrissons. Llavors, de rebot i de guisa sistemàtica, obtenen tota la seva compassió i una corrua de frases de suport, d’autoajuda, de merda. Són gent que acaba patint, realment, de tant fer-se petits davant del públic amatent a desgràcies alienes. Gent a qui la queixa els representa un sistema de vida profitós capaç de criar companyia per la via de la lamentació. A les xarxes passa sovint, i molts sequaços s’enganxen com iguanes al vidre dels murs dels pobrissons. L’observen, se n’apiaden, li posen desenes de cares grogues de coratge, participen de la seva imbecil·litat, cauen de quatre potes al parany. Semblem atrets pel victimisme com les mosques a la deixem-ho córrer. Egocèntrics per acomplexats, com alguns països que no ens queden tan lluny.

El poliamor no és amor perquè porta un prefix que el desvirtua. I en l’amor només puc ser jo amb tu. Si estic amb tu, si fem servir la mateixa boca i no ens importa canviar-nos la copa a mig dinar

El plaer en el dolor, aquesta rúbrica que ens recorda el més gran amador no correspost de la història, el poeta medieval Ausiàs March, és més trendy que mai. El poliamor li hauria salvat la vida a Werther, diu Andreu Navarra. I probablement té raó. Però el poliamor no és amor perquè porta un prefix que el desvirtua. I en l’amor només puc ser jo amb tu. Si estic amb tu, si fem servir la mateixa boca i no ens importa canviar-nos la copa a mig dinar. Malgrat tot, el problema més gruixut és que, com si fossin metrònoms programats, l’exhibició del llagrimeig dels pobrissons conviu feliçment amb un ego trempat, desmesurat, addictiu. Un mateix individu pot reclamar atenció donant la imatge d’un desvalgut emocional amb una infinitud de camps de trauma no resolts i, al mateix temps, ensenyar que ell és molt jo, jo, jo envoltat de pirotècnies, viatges, autoretrats i collonades per l’estil.

Està molt rebé somniar en coses increïbles i poderoses, sí, però sense fer empassar als altres que es té orxata a les venes i dos dies de vida

             De manera acrítica, aquesta colla de nerds que, com digué el savi de Banyoles, naveguen a vela i a motor, generen incomoditat per vergonya aliena. Pidolar afecte és patètic. La teva dignitat corre darrere teu provant d’encalçar-te, mentre tu, obsedit en una idea fixa, et fas més mal que bé. Cal oblidar-se de voler agradar als altres o resultes més esperpèntic que un ple d’investidura. Està molt rebé somniar en coses increïbles i poderoses, sí, però sense fer empassar als altres que es té orxata a les venes i dos dies de vida. Demanar caritat afectiva als amics, als amants o a la família és tan miserable com exigir misericòrdia als desconeguts, als saludats o als seguidors. Per què no creeu un Change.org per fer amiguets de plàstic que us venerin? Un Verkami? Un Sugus blau? Llogueu un coala d’ofici i pagueu-li un sou meritori o feu-vos fer una samarreta amb el vers de Santi Balmes, “Soy un ser divino, ven a adorarme”, però oblideu-vos de gaudir del patiment ni en creeu de fals, que prou n’hi ha a la vila del pingüí. I el romanticisme ploricó ja fa dos segles que va acabar amb el pijama de fusta.

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ

La instamerder i la guineu

Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció

Les noves plomaferides

Anna Carreras