Accepta-ho: ets un merda. Ets un desgraciat. Així comença l’últim manual de supervivència mental de Jair Domínguez, Ets un merda i ho saps (Ara Llibres) i, sens dubte, una de les meves recomanacions per Sant Jordi. Sé què esteu pensant: la típica collonada d’un mediàtic per passar la papereta el dia del llibre. I no, en absolut. Aquest petit tractatus per saber prendre decisions i acceptar les pròpies limitacions conté el mateix Jair Domínguez autor de delícies com Segui vora el foc o Perímetre. El paio és hàbil en el salt mortal i canvia de registre. No ha de ser fàcil transformar una guia ràpida per al creixement espiritual en una estona de lectura que dansa entre la hilaritat més descordada i la reflexió més puta sobre un mateix. El lector és tractat de “rata cellarda”, de “puto gandul del dimoni”, de “gris i titafreda” i d’altres carícies per l’estil. Aquest és un dels principis de l’art: provocar-te i remoure’t. L’autor ho avisa aviat: “Us molesten les paraulotes? Doncs que us donin pel cul”. És hora de despertar, l’amor entre éssers vius és el que fa funcionar el planeta.

 El lector és tractat de “rata cellarda”, de “puto gandul del dimoni”, de “gris i titafreda” i d’altres carícies per l’estil 

L’antiautoajuda de Jair Domínguez defuig la revolució dels somriures, la fleuma compassió, les inútils merdes d’autoafirmació, les fal·làcies del tipus Sigues tu mateix, La vida és com una partida d’escacs o Si desitges una cosa amb molta força, l’univers t’ajudarà a aconseguir-la. Pinacles de la indigència mental dels addictes a la mentida de l’autoajuda. Atrotinats de brúixola, llardosa existència. Ell, en canvi, de l’hòstia que et fot et vesteix de torero. El seu vibrant manual té una fita clara que és d’agrair en temps d’egoismes i narcisismes assortits: fugir de la ignomínia per ajudar al desenvolupament espiritual del cosmos. Un viatge per cuidar el cervell i aportar coses al planeta. Poca broma tenint en compte les estadístiques. En Jair no pretén exercir cap autoritat moral sobre ningú, no va de guru per la vida. Per això ja hi ha multimilionaris com Paulo Coelho. Aquí s’hi diu la veritat: que som “uns mindundis acomplexats buscant wifi pel passeig de Gràcia amb cara de gilipolles”. Domínguez té més raó que els psicòlegs dels dements: “El teu avi amb deu anys ja era un assalariat”. Ansiolítics à volonté, un Unicorn Frappucino de l’Starbucks o un whisky doble? El dimoni té molts noms. La necessitat de fe dels desnonats del mil·lenni. La indiferència abans que l’odi. La revolta de dins cap a fora.

El sentit de la felicitat és ser optimista. Aprendre a ser persones de veritat. Persones extraordinàries d’actitud, no d’attrezzo

Les lliçons d’aquest despert monòleg que valora la sinceritat i l’honestedat. aspiren (només?) a endinyar-te un mirall als morros. Com a adult que ets (“no existeix un nen que sigui un merda”) has de fugir de la penya que ha vingut a la vida a fitxar, que no genera cap benefici per a l’ànima perquè no té inquietuds espirituals ni intel·lectuals. La típica gent buida de cap a peus, pelacanyes vampirs emocionals. I d’això, amics, se’n diu cardar-li una repassada a la condició humana des d’una òptica transversal però abissal. Repeteixo: poca conya. El sentit de la felicitat és ser optimista. Aprendre a ser persones de veritat. Persones extraordinàries d’actitud, no d’attrezzo. Si tens dos dits de seny és impossible que siguis feliç. Només cal que observis el món cruel i insensible que t’ha tocat de viure i la gentola que l’emboteix. No us deixeu entabanar pel màrqueting de la felicitat feta aforisme en una tassa de cafè: “Si una tassa de cafè t’ha de dir que aquest pot ser un gran dia, el més probable és que el teu dia sigui una sobirana merda”. Feu cas a l’autor: penseu, tingueu sentit crític i opinió pròpia, creueu línies vermelles o sereu un arbre, una pedra o Kiko Rivera.

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Val més amb el llum encès Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció La transexualitat s'encomana i altres delícies Anna Carreras