Durant un temps me’n vaig anar a dormir d’hora... i també solia acudir a sales de concerts de Barcelona amb l’objectiu d’escoltar-hi allò que encara mal anomenem música clàssica i també per fer-hi allò que encara mal descrivim com crítica musical. Fa pocs dies, vaig trobar-me un company de la tribu ressenyista i, mentre ramblejàvem tranquils, em va fer notar que darrerament no se’m veia gaire als concerts. Sí, vaig respondre-li tal com rajava: no hi vaig perquè m’hi avorreixo sobiranament. De fet, no era la primera vegada que m’escoltava a mi mateix dient aquesta frase i crec, sense ànims de frivolitzar i/o de provocar, que s’ajusta perfectament al sentiment que em provoquen la majoria de programacions musicals que es fan i desfan a la capital del país, tant al Palau de la Música, com al Liceu, i ja no diguem a l’Auditori. No pretenc ser frívol, insisteixo, car a Barcelona hi trobem sovint concerts excel·lents que es calquen d’altres grans ciutats europees, amb intèrprets d’excepció i resultats més que òptims. I no tot és un desert, com certifica, per posar només un exemple, les extraordinàries Sampler Sèries de l’Auditori, on no només hi ha música de primera sinó també, oh pecat!, ordida per compositors que comparteixen la curiosa condició d’estar vius.

Vaig respondre-li tal com rajava: no hi vaig perquè m’hi avorreixo sobiranament

Però potser aquesta és la clau de volta del tema. Barcelona ha copiat prou bé les programacions d’altres països i sales de concerts del món, però en l’actualitat cap dels seus coliseus gaudeix de veu amb personalitat pròpia. Això és especialment escandalós en els espais sonors públics, on ni el Liceu ni l’Auditori han aconseguit tramar una filosofia que expliqui un relat d’allò que escolten als ciutadans. L’audició musical no és solsament un fenomen que ha de ser plaent o relaxant: a través de la sonoritat, d’allò que s’amaga en la música, ordim una filosofia, un pensament sobre nosaltres mateixos i sobre la comunitat dels escoltants reunits en un indret concret, i això és exactament el que pot fer única una experiència musical en directe. Però, ara per ara, què ens diu, de nosaltres mateixos i del nostre temps, la programació operística del Liceu? Quina visió del nostre patrimoni musical  s’ordeix a les sales de l’Auditori? Jo veig una aposta i una direcció, discutible com totes, en equipaments com ara el TNC o el MNAC. Però que algú alci el braç si, més enllà d’haver gaudit un concert, ha après alguna cosa que no sabia a les sales musicals del país o si n’ha sortit, en definitiva, meditant alguna idea original de la qual no gaudia abans de l’experiència sonora en qüestió.

 Ni el Liceu ni l’Auditori han aconseguit tramar una filosofia que expliqui un relat d’allò que escolten als ciutadans

Actualment, si els equipaments de música clàssica renuncien a regalar-nos una filosofia que embolcalli els concerts programats (un pensament que pot ser relatiu a la mateixa música que escoltem, en contrast al nostre temps, que pot ser dialògic entre gèneres que van en una mateixa direcció o que pot referir-se a intentar explicar el significat original d’una determinada obra d’art, si és que això és possible), la seva continuïtat serà molt complicada, més encara en aquest món nostre on la música circula molt còmodament i ràpida als auriculars de la majoria de bípedes d’occident. Això no s’arregla en un dia, ni es ventila la qüestió programant experiències crossroads de música i cinema o de clàssica i jazz, sinó comptant amb direccions artístiques que tinguin alguna cosa per explicar als ciutadans. Perquè si es tracta d’assistir a concerts que han programat altres sales europees sovint ja fa deu anys, a òperes amb l’únic atractiu de l’estrella de torn i la seva legió de fans i etcètera, amb mi que no hi comptin, car preferiré connectar-me una estona als excel·lents concerts de Medici TV o tirar de Spotify.

Espero que la nova direcció del Liceu, que afrontarà ben aviat l’amic Valentí Oviedo, i també el nou relleu que l’any vinent es faci càrrec de l’Auditori pensin una mica en com millorar el panorama sonor barceloní, si és que no volen que un malalt de la música la continuï escoltant exclusivament als seus esplèndids auriculars Parrot. Sóc, només faltaria, realistament pessimista.

Bernat Dédeu
MILLE E TRE L’amistat, la sordidesa Bernat Dedéu