El passat dissabte, els filòsofs Marina Garcés i Éric Sadin van omplir el hall del CCCB per parlar-nos de la “nova il·lustració radical davant la silicolonització del món”. Una xerrada que, probablement, s’ha convertit en un dels “hits” del festival Kosmopolis.

Què és la silicolonització? Al llarg d’una introducció de quaranta minuts, el filòsof francès, que acaba de publicar La silicolonización del mundo (Caja Negra), ens explica què és i què significa aquest vocable impronunciable. Una mica d’història: A partir de la dècada dels 2000, va sorgir la voluntat manifesta de molts països de desenvolupar barris digitals, crear o reproduir el seu propi Silicon Valley. El primer problema és que, segons Sadin, “era una fabula”. I, encara pitjor, la “silicolonització acaba glorificant les startups”. Volien, per tant, replicar aquesta economia de les dades i les plataformes que permet que, des de fa anys que uns cervells (smartphones) ens acompanyin en el nostre dia a dia.

A partir de 2007, vam passar de recollir dades a monetitzar-les. “Aquest model va fer possible l’aparició de la indústria de la vida”, explica Sadin. Dit d’una altra manera: L’economia de dades ha generat una mercantilització integral de la vida. Diversos algoritmes ens orienten, ens dirigeixen, ens diuen com hem d’actuar. És el capitalisme de la vigilància. Però, segons el filòsof, anem a pitjor: “Ara s’estan desenvolupant aplicacions d’intel·ligència artificial, que ens diuen com hem d’actuar. I això generarà canvis antropològics”. No es tracta, diu, d’intel·ligència artificial, sinó que “són modes de racionalitat destinades a racionalitzar les accions humanes per donar camp lliure a la mercantilització de l’existència humana”. Sadin ho té clar: “Estem davant d’un repte polític i moral”.

Marina Garcés agafa el micròfon. La filòsofa ens proposa “desplaçar la mirada” d’aquest projecte totalitzant i totalitari. Que la intel·ligència artificial combina l’amenaça i la fortalesa perquè hi ha una cosa, per exemple, a la qual no pot respondre: “Qui parla?” .“No té la capacitat de respondre perquè “qui parla?” ens situa en el terreny de l’experiència humana des d’un règim de veritat incommensurable, perquè té a veure amb el fet de donar sentit i valor a les nostres vides” explica Garcés. I afegeix que “aquest “qui” ens fa humans en un moment en què ens volen posthumans”.

Qui parla? és la pregunta que ens fa conscients del que som, ens exposa a la pluralitat. Qui parla ens obre al no saber. Saben les màquines, els algoritmes, que no saben? Poden fer experiència del no saber? No. “Qui parla? és una pregunta crítica que trenca amb la veu ventríloca del poder” diu la filòsofa. La tecnologia ens diu com hem d’actuar, com hem de viure. Però, com diu Garcés, “cal desmuntar l’impersonal que ens demana obediència, servitud i obligació”. D’aquesta manera, deixarem al descobert els seus límits, perquè veurem el que pot, el que no hi cap i el que no sap. I això, en realitat, diu la filòsofa, el fa molt feble perquè no sap escoltar a qui parla de decisions que no entén. Garcés ho té clar: “el que hi ha no és tant una guerra pel poder, sinó sobiranies en disputa”.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat