"El lloc del poeta és la ruïna. / (...) Ja no l'himne, llavors, / sinó la pedra sense sostre / et serví d'esperança i de recer. / Pallissa. Pell al ras. Designi". Vet aquí uns versos bells, foscos i durs, inclosos a Llum a l’arsenal. Cent poemes. Antologia 1987-2017 (Lleonard Muntaner, 2017), un recull amb què l’escriptor català Lluís Calvo (Saragossa, 1963) celebrava, fa ben poc, trenta anys de trajectòria. Tres dècades durant les quals ha estat fidel a una de les seves màximes: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert”.

Com explica Jordi Marrugat al pròleg d’aquesta antologia, “en els poemaris de Calvo hi ha invenció i citació, creació i imitació, vers i prosa, poemes visuals i poemes escènics. Però la seva obra s’ha realitzat també en la narrativa, el vídeo, l’àmbit digital, el teatre, la intervenció pública o les mil formes de l’assaig”. I és que Calvo ha intentat sempre “dinamitar la idea de gènere”. En una presentació recent a La Impossible va arribar a dir que no li interessa tant ser autor com “ser text”. No té mòbil perquè es resisteix “a aquesta forma de control i d’alienació”. I la poesia l’escriu a mà i, sempre que pot, “al bosc o en cabanes de pedra seca, i sobretot al Pirineu, en llocs remots”. La pell al ras, que dèiem. 

Poeta, novel·lista, assagista, crític, Calvo ha publicat dinou llibres de poesia, com ara Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), Col·lisions (3i4, 2009), Llegat rebel (Terrícola, 2013) o Talismà (LaBreu, 2017); els assajos Baules i llenguatges (3i4, 2011) i El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), i la novel·la L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), per citar només alguns dels títols més recents, que trenta anys donen per a molt, sobretot si parlem d’un autor tan prolífic.

Prolífic i contundent. Perquè per a Calvo la poesia no ha de ser “només dring, cant, ritme”, sobretot és “una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix”. Ho diu algú que admet que la seva escriptura “no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida”.

Ho diu algú que, a la pregunta sobre com guanyar lectors ja des de la secundària, afirma que “la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la”. Algú per a qui “llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”. Missatge, aquest últim, que bé podríem pintar amb esprai a la façana de tots els instituts catalans. No creieu?  

Lluís Calvo BY CARLES MERCADER (2)

Retrat de Lluís Calvo / Carles Mercader

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

La poesia no es pot mesurar en termes utilitaris. Fet i fet, no serveix per a res, la qual cosa no vol dir que no tingui una funció. Són coses diferents. La funció de la poesia consisteix a trabucar les nocions comunes, a capgirar-les i a posar-les de panxa enlaire. La funció és un esdeveniment, un fenomen, una acció. No és una cosa ni un instrument. Per mi la poesia crea un idiolecte i subverteix la identificació entre el llenguatge i les coses, una identificació que ja sabem que és impossible perquè entre el llenguatge i allò que anomenem realitat hi ha sempre una escletxa. La poesia més conservadora encara creu en aquesta unió edènica entre el llenguatge i les coses, sense adonar-se que som nosaltres els qui creem la realitat quan la invoquem i l’observem. Però justament perquè no hi ha una identificació unívoca es pot produir un esclat de realitats plurals. I aquest és el lloc de la poesia. La poesia no és només dring, cant, ritme. No és només l’ús d’aquella paraula que fan servir no sé on o que està oblidada. No és només l’argot i la tradició. Tot plegat és important, però amb això no n’hi ha prou. Perquè la poesia, per damunt de tot, és una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix. La poesia uneix el microcosmos i el macrocosmos. Es alquímia interior i transformació personal. Hi ha qui només es queda amb la carcassa, amb la mera formalització, amb la confusió eterna entre llengua i llenguatge, i això és un error majúscul. La poesia escombra l’entropia i l’aire resclosit. Amb la seva follia i amb la seva alenada imprevista proveeix d’energia nova al món. I alhora és una font de connexió amb l’eternitat, amb la saviesa, amb tot un seguit de fenòmens que no sabem d’on ens arriben. I aquesta és la seva tasca visionària. Una tasca singular de llenguatge.

La poesia no és només dring, cant, ritme. És una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l’adolescència tardana, perquè la meva introducció en la literatura va ser a través de la narrativa clàssica, sobretot la russa. Des de llavors la poesia no m’ha abandonat mai. Personalment, m’estimo més llegir-la, tot i que gaudeixo escoltant els poetes. Però crec en la calma i la introspecció de la lectura, a través d’un procés que et permet establir connexions i madurar els textos.

Per què n’escrius?

La poesia és un procés de coneixement, si vols de coneixement intuïtiu, no sotmès a regles més enllà d’unes habilitats formals que s’haurien de suposar en qualsevol poeta. Per mi escriure és accedir a la sorpresa. Sóc conscient que la meva poesia exigeix un esforç, unes vivències, unes lectures. No és una llaminadura per endolcir i ensucrar el paladar del lector, com el cotó fluix de sucre que vénen a les fires. La meva escriptura no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida. La poesia és això, al capdavall. És cant i coneixença, tot alhora.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

M’agrada molt recitar, però el tipus de poesia que faig necessita una lectura aprofundida, interior, calmada. Aquí és on el lector ha d’interioritzar el poema, viure’l, fer-lo seu. L’impacte et pot venir, sens dubte, a través de la recitació, oralment, però la sedimentació requereix de la tasca lectora. Els poetes som com les roques: n’hi ha de metamòrfics, d’ignis i de sedimentaris. Jo tinc trets de totes tres categories, però crec en l’al·luvió de la lectura, en aquesta sedimentació que duu el lector a traçar el seu camí particular. L’important és tenir poemes amb força, potència i intensitat. I que ens interpel·lin en tot allò que ens conforma com a humans.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

De mòbil no en faig servir perquè no en tinc. Sóc dels pocs que encara es resisteixen a aquesta forma de control i d’alienació. Però sí que faig servir llibretes. Algunes d’elles, quan el llibre s’ha publicat, les he donat a amics de confiança.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric a mà. I m’agrada fer-ho cada cop més a l’aire lliure, al bosc per exemple, o en cabanes de pedra seca. Els poemes els escric a raig, tal com m’arriben. I després hi ha tota una tasca de selecció, de revisió curosa i febrosenca. També m’agrada escriure quan viatjo. He escrit poemes a mig món: al Perú, a Groenlàndia, a Austràlia, a l’Índia, al Japó, a Bolívia... I sobretot al Pirineu, en llocs remots. Maragall afirmava que existeix una nació pirinenca. I jo sento que en formo part. Pel que fa a les hores sóc un ésser absolutament diürn, no escric mai de nit, excepte quan viatjo. No perquè no m’agradi, sinó perquè sóc matiner de mena i en arribar la nit estic sense l’energia que exigeix el fet d’escriure.

La meva escriptura no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Abans de començar ja sé que els poemes formaran part d’un llibre. Però es produeix un fenomen curiós: en un principi sembla que tot és caòtic i que no hi haurà res que pugui unir els diferents poemes, però a poc a poc va sorgint la coherència de tot plegat. Quan escric hi ha una mateixa longitud d’ona que apareix tota sola, no m’hi he de preocupar gens. Ella sorgeix, com si res, i troba el desllorigador. El mateix moment vital crida els poemes i els dota d’una pàtina bessona. Sempre hi ha moltes coses que es descarten, però en conjunt existeix una línia que uneix els poemes, perquè tot plegat respon a un període vital, a unes lectures, a una sèrie de moments de l’esperit.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els poemes no s’acaben fins que corregeixo les galerades. Tots passen per llargues revisions i modificacions. De vegades les primeres versions tenen pocs punts en comú amb el resultat final. I de lectors de confiança en tinc molt pocs i escollits. No vull crear cacofonies perquè cada lector et diu una cosa diferent. En això segueixo molt el meu olfacte poètic. En canvi sí que rebo molts llibres d’autors que em demanen que els doni la meva opinió, que en corregeixi coses... És una feina de productor literari, per dir-ho així.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Crec que és bàsic l’entusiasme i el coneixement dels docents. Si no transmets aquestes dues coses la literatura es converteix en un suplici, en un mer llistat de noms i de simplificacions sense substància. Però a més la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la. Per això cal triar bé els textos. I pel que fa als públics en general no n’hi ha prou amb programar poesia per cobrir quotes. Els programadors estan obsessionats amb les xifres i els resultats immediats. Però apostar per la tasca de la lectura, lluny de la societat de l’espectacle i de les seves ximpleries, requereix talent, perseverança i molt de coratge. Crear un públic cultivat és lent, s’ha de sembrar ara i els resultats apareixeran, sens dubte, amb els anys. Una cosa que he pogut observar llegint poesia per aquests mons és que la gent necessita la poesia, però en canvi li fa por. Por de no saber-ne prou, de fer el ridícul, de presentar-se com algú ignorant. I això ho ha propiciat la mateixa escola, però també aquest academicisme presumptuós que el primer que fa és asseure’s en una tarima a deu metres del seu auditori. Amb aquestes credencials no pots estimular res, només crees una falsa sensació de respecte, de submissió i de temor. Però la gràcia de la lectura i dels recitals és el seu caràcter resistencial, per això hi ha joves que s’hi senten atrets. La lectura ho té tot en contra: els mitjans audiovisuals, les xarxes socials –ara ningú no llegeix al transport públic, tothom mira el mòbil–, la manca de temps... Llegir és un acte de resistència. I la poesia té nom de revolta.

La literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la. Per això cal triar bé els textos

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Un dels meus llibres es titula Llegat rebel. I aquest títol constitueix una declaració d’intencions. La tradició l’hem de conèixer, però també hem de ser capaços d’interrogar-la, de qüestionar-la, d’establir-hi un diàleg que al capdavall ha de ser sempre crític. La tradició no és un altar ni un ídol que calgui venerar. Això no vol dir que no mereixi tot el nostre respecte. A Catalunya som molt obsessius amb determinades maneres de considerar la literatura. Hi ha qui creu, per exemple, que només hi pot haver un poeta de capçalera i que tots els altres són subordinats. O que s’ha de llegir un autor de manera unívoca, sense matisos, en una sola direcció. Tot això no s’aguanta per enlloc. En la nostra literatura patim la síndrome 3000. Què vol dir això? Quan Caterina Albert va publicar Un film: 3000 metres un crític toix va dir que la novel·la no era bona i aquest tòpic s’ha arrossegat, intacte, fins fa poc. I es tracta d’una obra magnífica, cosa que ja vaig comprovar en el seu dia tot llegint-ne l’edició original. Massa sovint en lloc de construir el propi criteri crític hi ha persones que segueixen consignes. Un poeta apareix en un medi, no és un bolet. Els poetes són fenòmens en evolució constant; fins i tot els morts ho són, a través de les lectures que en fem des del present. No els podem momificar, no els podem convertir en monuments petris. La lectura crítica és fonamental. I a mi també m’interessen els qui són a l’altra banda, els poetes marginats, els silenciats, els qui, per moltes raons, no han format part del corrent general i de la sonsònia dominant. 

Et sents part d’una generació?

Em passa una cosa curiosa, i és que m’identifico molt més amb les generacions joves que no pas amb els autors de la meva lleva, amb notables excepcions. Crec que les afinitats no tenen res a veure amb l’edat, sinó amb les connexions mentals, artístiques i espirituals que estableixes. I aquestes les he trobades amb la gent nascuda més tard.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Les meves influències literàries són molt diverses, fins i tot aparentment contraposades. I no només m’alimento de la literatura sinó també del cinema, de l’art, de les sèries, dels còmics i de la música, des de la clàssica fins al metall extrem, passant pel jazz. I també de la filosofia, que és molt important en la meva escriptura. Si parlem de poetes la meva tríada catalana del segle XX és Ferrater, Foix i Vinyoli. I a partir d’aquí les meves influències van des dels pre-socràtics fins a Carles Hac Mor, tot passant per Bertran de Born, Bernart de Venzac, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Michaux, Char, Maragall, Quasimodo, Sagarra, Šalamun, Trakl, Montale, Snyder, Andreu Vidal, Marçal, Novalis, Carner, Eliot, Rilke, Sampere, Gimferrer, Palol, Stevens o Wordsworth. I me’n deixo moltíssims! I després hi ha els joves, com Josep Pedrals, Silvie Rothkovic,  Jaume C. Pons Alorda, Laia Llobera, David Caño, Lola Nieto, David Jiménez, Esteve Plantada o Anna Gual, per dir-ne només uns quants. Abans parlava de la música i també he de dir que trobo molta inspiració en els poetes del rap i del trap. De les avantguardes el que més m’ha influenciat és l’expressionisme abstracte, algunes concepcions de Beuys i en el camp estrictament literari i filosòfic el situacionisme, que per mi ha estat cabdal. Autors com Altaió, Xargay o el mateix Hac Mor també són referents importants.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Aquests versos del llibre Talismà, que va publicar LaBreu el 2017:

Perquè l’amor és una escolta.

I tot ressona i canta.

Som perquè algú

ha parlat.

L’únic que viu plenament de la poesia és Déu, tot i que tendeix una mica massa a la mística i al poema críptic. El poeta sempre viu en la falla, en el lloc abismós

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

L’únic que viu plenament de la poesia és Déu, tot i que tendeix una mica massa a la mística i al poema críptic. I després hi ha allò tan bell de Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Tinc la sort de treballar en el món cultural, amb la qual cosa la separació entre el viure i el poema queda una mica més atenuada. Però el poeta sempre viu en la falla, en el lloc abismós.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Una qüestió molt estranya és que sovint aparec com a escriptor aragonès i saragossà, com si pertanyés a la literatura castellana, tot i escriure en català. Ja ho he explicat cent mil vegades, però ho torno a fer: a Saragossa hi vaig néixer per motius purament circumstancials. Fins i tot un cop, en una entrevista, vaig exposar gairebé tot el meu arbre genealògic. La meva família ve del Pallars Sobirà, del Baix Cinca, de Barcelona. És com si a Sergi Pàmies l’anomenessin escriptor francès perquè va néixer a París. O a Joan Jordi Miralles el consideressin autor d’Osca. Per la mateixa regla de tres Guimerà no era català, sinó canari. I Guillem d’Efak, guineà. Però cap d’aquests escriptors ha patit aquest fenomen tan curiós. En fi: sóc un autor que escriu en català però que no pertany a la literatura catalana. En això també sóc un cas únic.