1888: Barcelona es lleva del llit i comença a badallar i a treure’s les lleganyes dels ulls. Una mica al marge de la gran moguda de l’Exposició Universal se celebra un Congrés Espiritista que edita un llibre curiós. Els redactors s’entusiasmen amb pensadors com Saint-Simon, de qui citen l’obra El Nuevo Cristianismo, Fourier i el seu deixeble Enfantin, a qui consideren una reencarnació de Jesús. Però l’autèntic messies d’aquesta religió alternativa és Allan Kardec, (1804-1869), que en realitat es deia Hippolyte León Denizard Rivail, i conduïa una escola a París des de l’any 1824. No va ser fins el 1850 que va evolucionar des del positivisme fins a l’espiritisme d’arrel mediúmnica. Un pioner a l’estat va ser el general liberal Joaquim Bassols i de Maranyosa (1797-1877), que va arribar a ministre de la guerra: sent de Barcelona, va crear a Madrid la Sociedad Matritense Progreso Espiritista, fonament de la futura Sociedad de Estudios Psicológicos.  A patir de l’hivern de 1896, la seu del Centre Barcelonès d’Estudis Psicològics se situaria al carrer Ferlandina. Allà s’editava la revista La Unión Espiritista.

L’any 1880, Amalia Domingo Soler publicava El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano, a la impremta Joan Torrents de Sant Martí de Provençals. Manuel Navarro, funcionari d’Obres Públiques, va dirigir la Revista Espiritista entre 1876 i 1901; Luz y Unión entre 1900 i 1914; i finalment La Evolución entre 1911 i 1915. Eugeni d’Ors mateix es va iniciar en l’espiritisme un cop instal·lat a Madrid, en un cercle aristocràtic.

La medicina elèctrica, el magnetisme i la invocació d’esperits comencen a envair les nostres ciutats a partir de la Revolució “Gloriosa”. L’any 1870, Nicasi Maria Unciti, conegut com El curandero de Sants, és enviat a la garjola per practicar medicina fraudulenta. Aquest personatge original havia bastit un temple per al seu culte personal, adjunt a la seva escola racionalista, primer al carrer Alcolea i després al carrer de Miquel Àngel. Joaquín Costa, interessat pels estudis bíblics, va intentar guarir-se un braç paralitzat amb impulsos elèctrics. Cal aclarir que l’espiritisme es presentava a sí mateix no com a una religió, sinó com a una ciència. Els espiritistes es declaraven deixebles del positivisme i de Comte, perquè, d’aquesta manera, trobaven un fonament metafísic per a cimentar les seves creences.

Manuel Sanz Benito va arribar a ser apartat de la càtedra de Metafísica de la Universitat de Barcelona. Ni l’Església ni els clericals podien permetre que un espiritista donés classe d’aquella matèria. El 27 de març de 1893, acompanyat del naturalista deista i lliurepensador Odón de Buen, Sanz va impartir la seva primera lliçó, entre baralles i aldarulls. Un any després, Sanz Benito va haver de marxar de la ciutat. Ho explica Dolors Marín en el seu llibre recent Espiritistes i lliurepensadores (Angle, 2018), que coincideix amb una altra obra panoràmica sobre el lliurepensament català: Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923), d’Albert Palà (Afers, 2018). Gràcies a aquestes dues publicacions complementàries, avui és possible accedir a la intrahistòria de la rebel·lió religiosa que van protagonitzar un feix de periodistes, mestres, pedagogs i dones avançades que van canviar per sempre el panorama moral del país.

L’espiritisme va ser una facció més del lliurepensament, que congriava materialistes anarquitzants, ateus manifestos, maçons i deistes progressistes. Tots aquells moviments mesclats i autònoms que el lerrouxisme va intentar integrar (i moderar) durant les primeres dècades del segle XX. Marín examina amb enorme detallisme les trajectòries de publicistes destacades i conegudes, sospitoses habituals, com Amalia Domingo Soler, Teresa Claramunt o Ángeles López de Ayala, però també recupera figures fascinants gairebé impossibles de localitzar sense un estudi metòdic de les revistes i publicacions d’aquells moviments: Càndida Sanz, Matilde Fernández, Matilde Alonso Gainza, Maria Trulls, Júlia Aymà, Isabel Vilà, Isabel Zwonar, María Marín, Carmen Mateos, Josefina Maynadé, Maria Solà i Emília Vilalta. La història que explica Marín és la de la construcció d’una xarxa cultural en què les dones exercien d’assagistes, protagonitzaven mítings, fundaven escoles laiques i societats femenines autogestionades, i desafiaven els poders establerts pels homes i l’Església. En aquest sentit, les fundacions de la Societat Autònoma de Dones (1889-1898) i la Societat Progressiva Femenina (1898-1926) s’han de considerar fites imprescindibles. El llibre de Palà és més sistemàtic i panoràmic: es proposa detallar de manera exhaustiva com era la vida dels lliurepensadors catalans: com eren els seus ritus i els seus trets identitaris: què van publicar, quan i on van protestar, i per què.

Com és possible que ningú ja no recordi coses com una vaga obrera femenina de l’any 1881, o una manifestació femenina a favor de la llibertat de consciència de l’any 1910? “Càndida Sanz”, explica Marín, “afirma que l’espiritisme és una creença antiga, i que és una filosofia nova només en aparença; de fet, és l’essència del cristianisme mateix, que ara reapareix a la humanitat, i que sobre tot per a la dona és força, aire, llum i vida” (p.79). Càndida Sanz havia estat magnetitzada al cercle espiritista La Buena Nueva, de Gràcia, i després, a Saragossa, pel seu marit. Els espiritistes magnetitzaven els seus parents, però, curiosament, només podien magnetitzar homes. A la dona se la considerava més receptiva als missatges dels esperits, més predisposades al somnambulisme.

Sobre l’il·lusionisme i la hipnosi se’n van fer, fins i tot sarsueles, com La medium oyente o El chispazo eléctrico, estrenades al Teatre Tivoli el gener i l’octubre de 1887. Feliu i Codina se’n reia del tema al sainet A ca la somnàmbula, que es va representar al Romea el 16 de desembre de 1881 i al Teatre Català el 9 de març de 1893. Altres autors van escriure teatre espiritista, com el “mèdium psicogràfic” Miguel Gimeno Eito (1862-1941), que formava part del Grup La Pau de Barcelona.

Als estudis sobre el segle XIX els ha de passar com als estudis sobre cultures religioses al segle XVI. On hi havia una suposada unanimitat romana, hi havia Alumbrados, cèl·lules protestants tan importants com les desarticulades a Valladolid i Sevilla l’any 1558, hi ha els set processos d’Inquisició a Íñigo de Loyola, hi ha àvies atees detingudes, hi ha conversos astuts, nobles protectors de moriscos, detinguts que no van mai a missa, hi ha les obres dels germans Valdés, tota mena d’interferències marginals. Pel que fa al XIX, es presenta habitualment com una lluita entre cientisme i clericalisme, però hem d’afinar la lent per tal d’atendre a evangèlics, utopistes, espiritistes, cristians lliurepensadors, deistes, darwinistes monistes... Com explica Palà, “la defensa de l’espiritisme implicava la negació total i absoluta de les cosmovisions catòliques i atees” (p.47).  L’espiritisme es va estendre tant durant la segona meitat del segle XIX perquè comportava un programa d’emancipació personal respecte una Església clarament classista i aliada amb les repressions estatals, alhora que permetia establir contacte amb els difunts de cada persona. Moltes autobiografies i memòries d’escriptors i escriptores espiritistes eren post mortem: és a dir, les dictaven els esperits dels autors als vius que no feien més que transcriure. Matilde Alonso Gainza publicava, l’any 1875, Leila o pruebas de un espíritu, obra dictada per la seva filla morta, és a dir, “desencarnada”. Onofre Viladot, secretari de l’Ajuntament d’Isona (Pallars Jussà) va publicar l’any 1907 Cartas de ultratumba. Obra mediúmnica, una altra obra inspirada des del Més Enllà.

L’espiritisme prometia un univers de consolació, i era ideal per a establir lligams socials alliberats de tutela exterior. El que més temia l’església era que homes i dones s’agafessin la mà a les fosques. Mentre la vida oficial separava brutalment els homes i les dones, l’espiritisme (i les celebracions laiques com banquets de “promisquació” antiquaresmal, o noces i batejos laics) fomentava la participació activa de tothom.

Cal situar-nos en aquella època per tal d’entendre un anticlericalisme tan nerviós. Per exemple, a la ciutat de València, els blasquistes aturaven processons a garrotades. I tampoc no eren infreqüents les batusses entre republicans i carlins, dins mateix de Barcelona. L’Església no era com la d’ara, no era una opció més en un entorn secularitzat, a pesar del recolzament oficial. Era una institució amb què un es topava cada dia, durant cadascun dels fets importants de la vida. La comunitat catòlica era abassegadora, assenyalava amb el dit i la condemna a tot aquell que s’apartés, ni que fos molt lleugerament, dels dogmes romans. Ho expliquen molt bé Dolors Marín i Albert Palà: el desig de molts lliurepensadors era continuar sent cristians o, si més no, deistes. Molts materialistes havien passat per una etapa protestant, cristiana però no romana. És el mateix que li va passar a Gonzalo Puente Ojea, patriarca dels ateus espanyols, durant el franquisme. La llebre de la increença la va aixecar la següent pregunta: puc continuar sent cristià sense integrar-me en una estructura de poder corrupta? Les i els espiritistes no negaven el cristianisme, fons i tot el consideraven la versió més contemporània i pura possible de cristianisme. Per tant, materialisme, espiritisme, fascinacions pròpies del món industrial, francofília, materialisme i anarquia caminaven plegats (tot i que no sempre ben avinguts) en plataformes  de contradicció identitària.

Escriu Marín: “Està per investigar el pòsit revolucionari que hi aporten els pensadors i activistes europeus de les revolucions de 1820 i de 1848”, i afegeix: “Els activistes socials, incòmodes amb les religions tradicionals, proposaven una religió a mig camí entre el socialisme evangèlic (autodidacte i individualista) i els cultes antics (druídics, cèltics, càtars, etc.)” (p.22). És cert: no sabem pràcticament res de fourieristes, cabetians i utopistes de tota mena. Monturiol, Abdó Terrades, Ildefons Cerdà, s’estudien amb una superficialitat que fa plorar. Odón de Buen, Pi i Margall, Arús, Almirall, Estasèn, Bartrina, Sunyer i Capdevila són figures més conegudes, però ni molt menys exhaurides. Manquen més col·leccions accessibles dels seus textos. Manquen estudis culturals de les primeres dècades del segle XIX. Fontana ha desenterrat desenes de fulls efímers d’aquella època revolucionària. A la Biblioteca de Catalunya n’hi ha uns quants. Però no n’hi ha prou. Caldria insistir, i que insistís més gent. Perquè tots aquests fenòmens arriben vius als temps de Gaudí i Maragall, Pijoan i Pujols. L’obra mateixa de Gaudí és la simfonia final que agermana tota aquests moviments religiosos i àcrates, que el Noucentisme va eclipsar i, fins i tot, ridiculitzar. Però la propaganda  que se’n fa no ens deixa veure les sabes de dins. Ignorant-nos a nosaltres mateixos no arribarem enlloc.

Les plataformes més interessants, tenen raó Palà i Marín, són les que van dirigir i autogestionar-se les lluitadores. A casa nostra hi ha Emma Goldmans i Kolontais: però no les recordem. Potser aquestes dones, noves sacerdotesses i sibil·les lliures, no dominaven l’assaig com les seves germanes marxistes o àcrates alemanyes, britàniques o russes. Fa l’efecte que cap el 1880 es va fossilitzar un castellà tardoromàntic i bufat que va costar molt d’arrencar de la premsa. Van pagar la seva llibertat i dignitat amb la salut, l’economia i fins i tot van ser atonyinades, detingudes, i fins i tot torturades. Como Teresa Claramunt, anarquista i materialista, empresonada i torturada durant mesos al Castell de Montjuïc, l’any 1896. El que queda clar és que, a l’hora de la veritat, l’any 1931 ja eren normals coses impensables l’any 1880: dones protestant en públic, escrivint amb normalitat, posant pedres a les sabates de poders consolidats, ostentant càrrecs públics, construint un projecte vital alternatiu al proposat pel liberalisme confessional.

Té raó Dolors Marín: la nostra memòria ha estat feble i controlada. La Transició va continuar invisibilitzant pensadores sense incorporar el pensament al tronc historiogràfic comú. Jo afegiria que la nostra memòria és selectiva i partidista. No s’està historiant el que era popular entre 1868 i 1936, sinó el que resulta oportú ara. Obsessionada amb la guerra civil i el franquisme (que tampoc no es coneix massa bé, considerat un bloc monolític) no ha atès a les nostres pioneres de 1890-1923. Obsessionats amb l’anarquisme de 1936, hem oblidat el nostre republicanisme de 1840, els i les nostres demòcrates de 1869, i les radicalitats del canvi de segle. Les lleganyes culturals ens les vam treure l’any 1868, no vint anys després. No ens les tornem a posar.