Des de l’octubre ençà el paisatge gironí ha canviat. Són detalls imperceptibles que poden escapar als passavolants, però si hom freqüenta la ciutat els copsa sense dificultats.

Mesos enrere Girona era una ciutat que lluïa orgulloses estelades i domassos independentistes carregats d’optimisme. Però des de l’octubre ençà la ciutat s’ha anat tenyint de groc. A qualsevol balcó, façana o barana de pont s’hi veuen llaços que recorden la repressió. Molts gironins també en duen a la solapa. I aquest llaç és una llosa. És el pes de la derrota. Espanya ha recordat als independentistes catalans que si es vol la llibertat, a més de conquerir-la cal defensar-la. Si és que es vol ser lliure de veritat.

La tristesa groga ho tenyeix tot, fins i tot dies d’un cel blau enlluernador com avui, que aprofito per pujar al Museu d’Art per visitar l’exposició “Olga Sacharoff. Pintura, poesia, emancipació”.

Exposició Olga Sacharoff Museu d'Art de Girona alta 2

I, mentre compro l’entrada, em pregunto com s’ho van fer. Per què si ara ja és feixuc conviure amb aquesta repressió de pa sucat amb oli que ha atemorit un poble, com podia ser suportable viure a la Catalunya de la postguerra? Imagineu Barcelona el 1940. Imagineu ser dona, artista i estrangera i plantar-se a una ciutat esberlada per una guerra civil i atemorida pel feixisme. Imagineu ser Olga Sacharoff, una georgiana que havia viscut a París, on havia participat de les avantguardes, on compartia tertúlies amb Picasso, Modigliani i companyia. I aleshores torneu a imaginar Barcelona el 1940.

La capital catalana va ser el refugi de Sacharoff i del seu marit –Otho Lloyd- que escapaven de la Segona Guerra Mundial, com ja havien fugit de la Primera una mica més de dues dècades abans.

El matrimoni es va instal·lar al barri del Putxet, actualment un dels més benestants de Barcelona. Aleshores però, quan l’avarícia urbanística encara no l’havia devorat, era un indret idíl·lic, on l’artista podia gaudir del contacte amb la natura que tant li plaïa.

Certament a molts dels seus quadres, apareixen grups humans en comunió amb l’entorn natural i convivint amb tota mena d’animals, des de gats i gossos i fins a cavalls o elefants. Fins i tot, en una quadre magnífic dedicat a la Rambla barcelonina, el protagonisme és pels plàtans que delimiten el passeig central. Els arbres hi són tan esplendorosos que eclipsen els pocs passejants que hi circulen.

Amb una enorme coherència amb la seva manera d’entendre la relació entre l’home i la natura, Sacharoff pinta amb un cert primitivisme, segurament basant-se en la seva etapa avantguardista, però no hi trobareu ni rastre del cubisme que havia caracteritzat les seves teles durant els anys parisencs. A la Barcelona nacionalcatòlica aquell art trencador havia quedat proscrit. De fet, Sacharoff es guanyava la vida pintant retrats per la burgesia, per què ja se sap que fa molt fi penjar un oli dels teus fills al menjador i quan tens visites presumir que l’autora és una artista estrangera.

I mentre miro i remiro les teles que omplen l’Àmbit 3 del Museu d’Art, em pregunto on podia respirar aire fresc una dona així en una ciutat com aquella? La resposta presideix l’exposició i es titula “La colla”.

I mentre miro i remiro les teles que omplen l’Àmbit 3 del Museu d’Art, em pregunto on podia respirar aire fresc una dona així en una ciutat com aquella? La resposta presideix l’exposició i es titula “La colla”. És una obra colossal en tots els sentits, començant per les seves dimensions impressionants. Però sobretot per què Sacharoff hi va retratar les 41 persones que formaven part del grup culturalment més interessant que hi havia la ciutat. Entre elles hi havia els músics Eduard Toldrà i Frederic Mompou, els pintors Josep Amat i Rafael Llimona, l’editor Joan Seix o el col·leccionista Francisco Pérez de Olaguer. La composició del quadre ens presenta, en primer terme, un grup de dones assegudes soles. Són part de les esposes dels homes que apareixen al quadre, però van al seu aire, sense necessitar la supervisió dels marits. És tota una declaració d’intencions pintar-les així a la Barcelona de 1945.

Exposició Olga Sacharoff Generalitat de Catalunya alta

La reivindicació de la independència femenina encara és més evident en una altra tela d’aquell mateix any anomenada “La Llotja”. És una de les seves creacions més famoses. S’hi pot veure dues noies –Maria Teresa Fàbregas i Janette Almirall– assistint a un espectacle del Liceu pel seu compte.

La transcendència d’aquests detalls poden passar desapercebuts si es perd de vista el context històric del moment. Els quadres de Sacharoff diuen més coses del que sembla i és capaç de fer crítiques mordaces als convencionalismes amb un sentit de l’humor finíssim. La manera com representa les parelles enamorades, per exemple, és sensacional. Amb una senzilla escena d’un pretendent oferint un ram a la seva estimada, la pintora posa en evidència la ridiculesa dels cànons que regeixen l’amor convencional basat en formulismes.

Els quadres de Sacharoff diuen més coses del que sembla i és capaç de fer crítiques mordaces als convencionalismes amb un sentit de l’humor finíssim. 

L’humor, la ironia i la subtilesa van servir a Sacharoff per construir una petita bombolla de llibertat que va trobar aixopluc sota el paraigua de la Colla. Tots plegats van buscar estratègies de supervivència per fer més suportable viure en un país derrotat i que l’enemic volia fer desaparèixer per sempre més.

Entendreu, doncs, que baixant del Museu d’Art per tornar a la Girona anodina de l’eixample, pensi com n’és de simptomàtic que es commemori l’Any Sacharoff en un país inundat de llaços grocs.