Karl Ove Knausgård entra a l'auditori del CCCB com una estrella del rock. És alt, fort i té la pell dura i colrada pel sol, com un pescador escandinau. L’any que ve farà cinquanta anys, i ha canviat l’aire d’escriptor deixat i punki per una camisa i una americana fosques que queden molt bé al seu posat d’escriptor aclamat a tots els escenaris del món.

Les entrevistes que havia llegit el descrivien com un autor esquerp i absent, torturat pel corcó rutinari de la promoció dels llibres. Però quan arribo a la roda de premsa que fa el mateix matí em trobo un home molt acostumat a posar cara de pòquer davant la càmera i l’Eugenia Broggi – editora de la traducció catalana dels seus llibres – m’explica que s’ha trobat un home molt agradable amb qui ha passat el matí parlant de llibres i dels seus fills.

Ja es veu que Knausgård és un autor domesticat per la fama. Ell explica que necessitava escriure perquè veia que la vida li passava per davant mentre ell estava a un altre lloc, i el fet de dedicar-se a l’escriptura li donava un mecanisme per estar present al món, per estar en un lloc concret en un moment determinat. Aquest mecanisme ara és l’èxit dels seus llibres. El fet de ser un autor en gira gairebé permanent l’obliga a estar alerta i pendent de l’entorn, i és el que el sosté i el que li controla la bèstia que porta dins.

El noruec torna als seus temes de sempre, recordant sense citar-ho que ell intenta fer amb els llibres el mateix que va començar Proust: unir escriptura i vida per dir que l’única realment viscuda és la literatura

A la conversa amb el periodista Antonio Lozano, el noruec torna als seus temes de sempre, recordant sense citar-ho que ell intenta fer amb els seus llibres el mateix que va començar Proust: unir escriptura i vida per dir que l’única realment viscuda és la literatura. Ho fa a partir del que ell anomena memòria creativa, que és una barreja de records i experiència, on la veu és completament honesta però els fets no cal que ho siguin tant. Knausgård dóna una gran definició del seu mecanisme literari quan diu que ell volia la veu d’un dietarista però dramatitzada, de manera que ha obert camí entre l’autoficció i la novel·la: “no necessites la narració per a descriure el món”.

Quan en un tic habitual de la cultureta contemporània se li pregunta per les identitats fragmentàries, el noruec escapa dient que escriure és expandir la seva identitat sense trair-la; no pas fragmentar-la ni canviar-la. Cita els diaris de Gombrowicz perquè li van servir per descobrir tots els nivells que podia tenir la descripció de la vida ordinària i per entendre que “no hi ha una identitat, hi ha una direcció”.

Com que he penjat una foto d’ell al Twitter, la gent em fa conyeta volent dir que si no tingués una melena grisa tan sexy i uns ulls tan blaus cap periodista estaria tan contenta de la seva visita. Rere aquestes bromes no sé si hi ha gracietes sinceres o ressentiment dissimulat, però ja es veu que des de l’elitisme literari ningú està gaire disposat a que un bon escriptor tingui èxit encara que sigui pagant el preu d’exposar-se en canal. Knausgård reconeix que ha escrit la seva obra per guanyar-se la llibertat a pols i com a resposta a la cultura noruega, on el benestar europeu i els estàndards de la solidaritat i la igualtat tenen una part fosca de la que ell ha volgut protegir-se.

Al torn de preguntes, que ell aguanta pacient i amable, una noia li retreu enfadada que ha de tenir en compte que si fos una senyora no tindria tants fans. Ell li contesta, amb una amabilitat i un to socialdemòcrata que fan una mica de ràbia, que no sap si té raó però que espera que no sigui així; i fent-se perdonar li explica que a l’editorial que ell dirigeix publiquen moltes escriptores. L'Enric Vila, que seu al meu costat, em diu que si una tia que estigués tan bona com  Knausgård hagués fet el mateix gest literari s’hauria hagut d'obrir el Camp Nou per acollir l'èxit de públic.

L'any que ve es publicarà el sisè i últim volum de la saga del noruec, que dóna sentit al nom del títol i lliga la seva vida amb Adolf Hitler i l’assassí Breivik que el 2011 va matar 69 joves en una illa noruega. Knausgård ja treballa en un altre llibre sobre els objectes, i explica que escriu sobre un raspall de dents de la mateixa manera que ha escrit sobre la seva filla perquè ha pogut anivellar els diferents nivells de significat de les coses, que vol dir que reconeix el gest proustià que l’escriptura és la vida filtrada pel cervell.

També ha confessat que potser quan tingui noranta anys revisitarà la seva vida i escriurà com va ser realment.