La setena temporada demostra que la sèrie es manté en bona forma i continua dialogant maliciosament amb la realitat  

Hi ha poques sèries de llarg recorregut que aconsegueixin sostenir la tensió narrativa, o almenys l’interès que generen al llarg de les seves primeres temporades. Això és perquè, en alguns casos, la dilatació argumental és més fruit de l’èxit que no d’una planificació voluntària per part de la cadena o plataforma, però també per l’evident dificultat de mantenir l’atractiu d’unes trames que, a la llarga, acaben fent-se formulàries i repetitives. Hi ha il·lustres excepcions (The Good Wife i The Americans, entre elles) però majoritàriament guanya l’esgotament i la falta d’idees, amb The Walking Dead com a cas més paradigmàtic i escandalós.

homeland fox 2

Claire Danes i Mandy Patinkin/Homeland Fox

D’entre les que aguanten el tipus, un dels exemples més singulars és Homeland, que just acaba d’estrenar la seva setena temporada. Aquesta sèrie va començar com un thriller polític que, contradient el currículum dels seus artífexs (és dels mateixos productors de 24), preferia centrar-se en els ressons morals de l’11 de setembre de 2001 que no en les possibilitats pirotècniques de la trama. El seu èxit es podia atribuir a dos línies narratives que la feien molt particular dins del seu gènere: per un costat, l’aposta per endinsar-se en la intimitat dels personatges (la seva manera d’afrontar el trastorn bipolar de la protagonista era i és gairebé inèdita) i la seva astoradora capacitat per ser un contrapunt molt agut dels conflictes geopolítics de la realitat. A vegades ha aconseguit fer la sensació que els seus guionistes són autèntics vidents. Però a partir de la tercera temporada, sens dubte una de les pitjors, la sèrie semblava arribar a un cert final, més que res per la decisió de prescindir d’un dels seus personatges principals i, en conseqüència, d’un dels pilars de la seva personalitat narrativa. Contra tot pronòstic, se la va renovar. I el que ens hem trobat des d’aleshores és un altre Homeland. Pitjor? No, simplement diferent, més 24 que abans i amb la mirada més posada als thrillers dels 70 que no a l’atmosfera tan innovadora dels seus inicis. És cert que ha perdut brillantor i originalitat, i és cert que a vegades incorre en algunes irregularitats formals i té un seriós problema per resoldre les temporades (quarta i cinquena tenen uns episodis finals molt fluixos), però ha sabut preservar els seus aires de denúncia política a temps real i, per descomptat, aquests suspens sostingut que ja és tota una marca de la casa.

homeland

L'actor Rupert Friend/Homeland

Arribats a la setena temporada, per què continuar mirant Homeland? Per començar, perquè aquesta entrega reprèn l’acció exactament on la deixava la sisena, una de les millors, i se la nota més còmoda que mai jugant amb els seus patrons argumentals. Set anys després, havent superat les seves evidents limitacions i algunes decisions creatives molt discutibles, la sèrie demostra estar en una bona forma envejable, continua dialogant maliciosament amb la realitat i sap introduir nous personatges que renoven el seu idil·li amb l’audiència. I principalment s’ha de veure perquè, agradi més o menys, és una de les sèries que millor radiografia el món en què vivim. Globalitzat, recelós, farcit de mitges veritats, i amb una perillosa tendència a l’autodestrucció.