La Fundació Antoni Tàpies mostra en la seva nova exposició temporal una col·lecció de gravats de gran format creats per l'artista a finals dels anys vuitanta, una evidència de la seva experimentació amb l'obra gràfica. Manllevant una cita del propi artista, L'àcid és el meu ganivet constata el seu interès i preocupació per traslladar la riquesa textural de la seva obra original a la gràfica, en aquest cas al gravat calcogràfic a través de la planxa metàl·lica. També és una referència a la voluntat de Tàpies "d'incidir" en l'espectador i, metafòricament, de "gratar" com un ganivet en la seva consciència plasmant temes com la condició humana, el sexe, la mort o la consciència de la vida, explica la conservadora de la col·lecció de la Fundació i gran experta en l'obra de Tàpies, Núria Homs.

L'exposició aplega una tria de gravats de gran format i també llibres de bibliòfil amb més obra gràfica de Tàpies. Són treballs realitzats entre el 1988 i el 1990 que evidencien com l'artista es va dedicar i força a l'obra gràfica (reproduïda). Per un artista preocupat pels aspectes materials de l'obra d'art, la plasmació de les textures que donava a l'obra original -fos llenç, escultura o instal·lació- al paper seriat (gravat) el va preocupar, explica Homs.

L'àcid és el meu ganivet Fundació Tàpies Pau Cortina/ACN

El cas és que l'artista va reeixir en aquest intent doncs, segons la comissària, hi ha gent que els demana si són "originals". "Són uns gravats molt texturals, de grans dimensions i molt rics que fan pensar en obra original, certament". Però és obra gràfica, recorda, i per tant que existeixen diverses reproduccions de cada una (limitada i signada pel mateix artista).

Des de la Fundació recorden que Tàpies tractava la planxa de coure a partir de la qual es gravaria el paper com si fos un cartró o un tros de paper. Però enlloc de ganivet, havia d'emprar l'àcid que erosiona la placa un cop treballada sobre vernís. D'aquí el nom de l'exposició, manllevat d'una cita del propi artista extreta d'una entrevista en què explicava el seu mètode.

Són gravats de gran format, "bastant sorprenents" per la seva dimensió i que no són gaire habituals en el món del gravat, constata la comissària. Això significava un "repte més" pels impressors que treballaven amb Tàpies (en el cas de les obres exposades són Joan Roma, Takeshi Motomiya i J. Barbarà), i l'ús d'una o més planxes i sovint més d'un paper per confegir la imatge total de l'obra, ja que no se'n feien de tan grans, detalla Homs.

L'àcid és el meu ganivet Fundació Tàpies Pau Cortina/ACN

Tant el conjunt d'aiguaforts i aiguatintes com les sèries de gravats dels llibres de bibliòfil despleguen imatges com la creu, les parts del cos, les xifres i les lletres, els objectes quotidians que evoquen alguns dels temes que li preocupaven, i que donen un segon sentit al nom de l'exposició: el del ganivet com a metàfora de la "incisió" que l'artista volia fer en la consciència dels espectadors.

La possibilitat de poder reproduir la seva obra i el fet que pogués arribar a un major nombre de persones, reforçava el vessant social del seu art, en el qual ell estava interessat, remarca Homs. De fet, l'obra gràfica va ser objecte d'interès per Tàpies al llarg de la seva carrera, i igualment reconeguda. Fins i tot el MoMA de Nova York va dedicar fa uns anys una exposició monogràfica a l'obra gràfica de Tàpies, només un dels quals es repeteix en la mostra que ara inaugura la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona.

Amb la seva estrena, coincideixen a la Fundació tres exposicions que reuneixen obra de l'artista, un fet poc freqüent i que de fet no durarà gaire doncs la mostra Certeses sentides acaba a mitjan febrer. Antoni Tàpies. Teatre, en canvi, s'allargarà encara fins al mes d'abril.