Si els francesos van inventar el cinema i els americans l’han convertit en universal, hi ha directors que, des de cultures aparentment petites o allunyades, que hi han marcat fites impossibles d'oblidar. Un dels directors més influents del cinema és, en aquest sentit, Igmar Bergman, guanyador de tres premi Oscar i elegit com el director de cinema més important del segle XX i autor de films tan recordats com Fanny i AlexanderEscenes d’un matrimoniEl séptimo sello, en els quals va reflexionar amb una inigualable profunditat sobre qüestions tan transcendents com l’amor i les relacions de parella, el sexe i el desig, la família i l’educació en la societat luterana, la mort o l’espiritualitat i la recerca de Déu. 

El 14 de juliol de 1918 farà cent anys del naixement del director suec i, per aquest motiu, la Filmoteca de Catalunya li dedica Simfonia Bergman, un llarg homenatge que recorrerà pràcticament tota la seva filmografia, amb la revisió de més de quaranta títols que va dirigir o en els quals va intervenir com a guionista, i que s'allargarà fins a finals d'agost. Per presentar-lo s'ha convidat a qui va ser script, ajudant de producció i productora del director suec, Katinka Faragó, que va ser la responsable d'elegir per inaugurar el cicle La flauta màgica.

Els records privilegiats de la mà dreta de Bergman

Nascuda a Viena l’any 1936, filla d’un guionista d’origen hongarès refugiat, Faragó va començar a treballar amb Bergman als 17 anys quan encara estudiava, durant l’estiu, quan a Estocolm s’aprofitaven les hores de sol per rodar un munt de pel·lícules. Gràcies a la vinculació familiar amb el cinema des de molt joveneta havia treballat altres estius com a script o noia de continuïtat, i quan s’estava preparant Sueños, la van triar precisament a ella per ajudar Bergman... “perquè ningú més ho volia fer!” segons va afirmar ahir en declaracions a la premsa l'avui una àvia entranyable i esplèndida, història viva del cinema d'un altre temps.

Amb els presagis d'aquesta terrible reputació de Bergman, Faragó va arribar al seu primer set de rodatge amb el director suec aterrida: “Es deia que tractava malament a les scripts, especialment si eren noies joves com jo, i que acomiadava als ajudants de càmera de mala manera. Però jo no vaig veure res d’això treballant amb ell. I així va ser durant 30 anys”. 

D’aquells primers anys, Faragó recorda que Bergman "tenia trenta-set anys, era extremadament prim, sempre amb un mal d’estómac que feia que tingués mal caràcter, però, en canvi, ens vam entendre molt bé”. D’aquests anys d’entesa en que van treballar junts, en van sortir pel·lícules com Fresas salvajesFanny i Alexander o l’adaptació de La flauta màgica de Wolfang Amadeus Mozart

Faragó ha assenyalat que com a script s’ha de treballar molt a prop del director i amb ell s'hi va sentir molt a gust. De tota manera, no vol dir que hi hagués moments de tota mena. Sovint, el cineasta descarregava en ella la ira d'algunes enrabiades amb les seves actrius. "Era conscient que si les feia plorar caldria refer el maquillatge i perdríem una hora de rodatge" ha explicat. De tota manera, ha destacat la modèstia i humiltat d’un director que mai es va considerar el millor. També ha destacat les converses i confidències que mantenien, sempre en els límits d’una amistat i una relació professional amb un director que estimava i a qui li agradaven les dones. En aquest sentit, el director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Rismbau, ha destacat la nombrosa presència de dones als equips de Bergman en tasques, fins llavors, associades als homes. Un fet, que com ha recordat Faragó va sorprendre tant Ingrid Bergman -també sueca, però sense cap vincle familiar amb el director de Fresas salvajes- que va cridar a la seva filla perquè ho vingués a veure.

Incapaç de destacar només una de les múltiples aportacions del director al cinema, Faragó ha reconegut el treball de Bergman amb els actors –alguns d’íntimament aparellats a la seva filmografia, com Liv Ullmann, Max von Shidow o Bibi Andersson: “Hi confiaven cegament i ho donaven tot. Ell es posava sota el drap negre i digeria tot el que ells els donaven al 100%. Cap d’ells va fer tan bona feina com la van fer amb ell”. Entre d’altres anècdotes –com un imprevist i molest batí que gairebé va fer aturar el rodatge durant un dia – Faragó ha recordat el rodatge frustrat d’una de les escenes de Fanny i Alexander a Espanya, en una localització que ella i el seu marit van trobar al coto de Doñana (Huelva) i alguns dels detalls del rodatge d’aquella escena en un estudi a Suècia. “Ja no es poden fer trampes com aquelles” ha recordat amb alegre nostàlgia.