A Seixanta anys d'anar pel món, les seves memòries, publicades per primer cop a Pòrtic al 1974 (i reeditades per Quaderns Crema al 2007), Eugeni Xammar (1888-1973) ens parla de l'any que va passar a la Redacció de La Publicidad. Era el 1917 i no feia massa que havia tornat de Londres —on feia de corresponsal per a aquest mateix diari— per enterrar la seva mare a Barcelona.

Aleshores La Publicidad la dirigia Romà Jori, un senyor lleig i estrambòtic, que tenia com a especialitat acomiadar els redactors que no el satisfeien amb breus comunicats que es trobaven a la taula de treball. Xammar mateix, que feia de redactor de política estrangera, diu que cada matinet esperava trobar a la taula el seu targetó de comiat, però que Amadeu Hurtado, amic íntim i propietari del diari, el protegia. Són moltes les bones històries que explica de la redacció, però la que té un interès antropològic i sociològic més profund és aquesta: 

"La veritable Redacció de la Publicitat era un casalot del carrer de Barberà, on el diari tenia instal·lada la imprenta, adjunta a una sala de redacció sòrdida amb una taula gran i deu o dotze cadires més o menys primparades. L'ornament principal d'aquesta sala era un quadret esquifit amb un marc elemental de fusta que guardava sota un vidre cagat per les mosques, una gasetilla, retallada feia ja molts anys d'un número del diari pertanyent encara al segle XIX i que deia textualment això: 

'En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich la guardia civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats, que practicaba actos deshonestos con una burra que no era de su propiedad. 

De haber estado presente el propietario de la burra mal lo hubiese pasado el lascivo Camats.'

El lascivo Camats era considerat com un dels avantpassats de la Redacció i gaudia de tots els respectes que li eren deguts. D'ençà que vaig descobrir la seva existència fins avui jo he estat sempre un propagandista infatigable del lascivo Camats. I durant els anys de la República, amb el plorat i enyorat Josep Maria Planas vam concebre el projecte de bastir en un indret escaient del quilòmetre 14 de la carretera de Vic a Manresa un modest monument a la immortal memòria del lascivo Camats".

Sempre m'he preguntat què hauria pogut esperar la burra d'aquest món, i de la llei, si hagués sigut propietat del senyor Camats i en comptes d'estimar-la a l'espai públic ho hagués fet a casa seva. Si el propietari legítim s'hauria indignat pel robatori o si allà hi havia una causa més fonda i noble i s'hauria engelosit de Camats o de l'animal. Si els actes eren deshonestos per la falta de lligam contractual sagrat o per l'aparent diferència d'espècie. I per què Xammar, senyor de paraula com n'hi hagut pocs al món de les lletres, encara té pendent el monument a l'home que tan bones hores li va fer passar.