El cinema autobiogràfic, en primera persona o confessional ha pres en els últims anys un gran protagonisme, fruit d’una reflexió profunda sobre els límits de la ficció i la realitat, de la representació i el documental. La incorporació definitiva de les càmeres digitals i els nous sistemes de producció aliens als de la gran indústria i la urgència de les subvencions institucionals, ha permès igualment aquesta reflexió i aquesta forma diferent d’encarar el cinema, no nova en el sentit estricte de la paraula, però en un estat d’evolució permanent.

Totes aquestes sensacions s’amunteguen amb el visionat de dues pel·lícules excel·lents que arriben ara a les nostres pantalles, Júlia Ist, estrenada el 16 de juny, i Estiu 1993, que ho farà el dia 30 d’aquest mes. Dues pel·lícules diferents, per tema, to i experiència, una més fonamentada en l’evocació de fets recents, l’altra recordant aspectes d’un passat més llunyà. Però també dos films molt coincidents.

Estan dirigits per dues directores joves, Elena Martín (Júlia Ist) i Carla Simón (Estiu 1993). Són òperes primes i autobiogràfiques: buscar en el passat determinades sensacions del present. Són noves veus en un panorama del cinema català que ha estat capdavanter en aquesta exploració dels límits de la ficció i el nou documental, amb els treballs de Joaquim Jordà, José Luis Guerin, Isaki Lacuesta o Marc Recha. Les dues s’han format en els Graus de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona (Simón) i de la Pompeu Fabra (Martín).

Es diferencien en poca edat (Martín és del 1992, Simón del 1986) i tot i que els camins formatius han estat diferents, els resultats són similars en l’exploració de l'instant de veracitat capturat per una càmera. Carla arriba al llargmetratge després d'arrodonir els seus estudis a Califòrnia i Londres i realitzar curtmetratges més narratius o més experimentals, mentre que Elena debuta en format llarg després de diverses experiències com a actriu i directora teatral i d’haver protagonitzat Les amigues de l’Àgata (2015), un experiment interessant de direcció col·lectiva que va suposar el treball de fi de carrera d’altres quatre estudiants de la Pompeu Fabra.

Júlia Ist aplega sensacions més recents, quan la seva directora es buscava a si mateixa a Berlín mentre feia un curs Erasmus. És un film pensat, meditat, digerit, format i conformat durant quasi tres anys, amb decisions molt controlades i d’altres molt improvisades. S’imposa una distància necessària, una certa diferència, i la Júlia del film estudia Arquitectura per contes de Comunicació Audiovisual, i possiblement moltes de les coses que li passen siguin més fruit de la ficció que de la realitat. Però la directora, excel·lent igualment com a actriu, interpretant-se a ella mateixa també amb les llicències necessàries –crear un personatge i un estil de film a un costat i a l’altre de la càmera–, ens dona un curs accelerat de veritat cinematogràfica, d'instantaneïtat dels sentiments, de confessió lúcida en primera persona.

El mateix fa Carla Simón amb altres eines, història i evocació. Ella parla de la seva infància, quan, després de la mort de la seva mare, va anar a viure amb els seus oncles. És l’estiu del 1993, un moment màgic i festiu, com acostumen a ser tots els estius des de la mirada dels nens, però impregnat aquí d'incertesa, de tristor, de dol no assumit, de les noves relacions i convivències, de l’acceptació i el rebuig. La mirada de Carla (convertida en Frida en el film), evocant el seu propi passat per a crear un relat, però també per recordar i entendre determinades coses que han marcat la seva vida, es molt neta, molt fluida, lluminosa. Tot passa de manera quasi ingràvida, tant els moments de tensió dramàtica com els de dolçor, amb un estil que va començar sent controlat però a poc a poc es va anar alleugerant, estirant, cercant, també, la veritat cinematogràfica, el gran tema del nostre temps.

Elena s’interpreta a si mateixa. Carla fa que una nena (Laia Artigas) la interpreti a ella quan tenia set anys. Va dir André Bazin que el cinema embalsama el temps. En aquests dos films, el temps torna a la vida.