Enric Gomà és un dels tuitaires més curiosos de l'ecosistema català. Amb prop de 3.500 seguidors, Gomà és d'aquells caçadors sempre alerta, que no deixen passar mai cap oportunitat de fer el seu original comentari, de fer veure l'absurditat d'una opinió anterior o d'afegir-hi una mostra del seu particular humor. Confesso que sóc dels que entra sovint al seu perfil per  gaudir de les aventures amb el seu fill, de les sorpreses que li depara la lectura dels diccionaris o les paradoxes que dispara gràcies a l'entrenament que la seva carrera de guionista -no debades és autor de sèries com Temps de silenci, Kubala, Moreno i Manchón, Amar en tiempos revueltos, Setze dobles, La Via Augusta, Ventdelplà, Poble Nou, etc.- i la seva sempre present herència cultural, vinculada a la Barcelona vuitcentista, que a vegades sembla veure directament de Robert Robert i Emili Vilanova, a qui aprecia especialment.

Abans de tuiter, fou el llibre -i no a l'inrevès, com aquesta vegada- i Gomà ja era autor de llibres com Ubert tot l'any (2004), Instruccions per l'ocupació de Catalunya (2008), així com una vintena de títols infantils, entre ells els de la col·lecció Bru Artiac. Aquest darrer Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, reuneix una de les dèries que els seus seguidors coneixem d'aquest filòleg, escriptor, guionista i divulgador lingúístic: el combat contra el català artificiós i poc genuí, especialment present als mitjans de comunicació.

unnamed (2)

Proveït de la seva col·lecció de diccionaris, Gomà demostra com la totpoderosa influència del castellà i la situació de desaventatge d'una llengua respecte l'altra, l'estranya psicologia catalana -que ens porta de l'esbonisme de la hipercorrecció en la recerca de la paraula més allunyada del castellà, encara que calgui desenterrar una paraula morta, a l'ús indiscrimat del calc fàcil com a moda, encara que sigui un cultisme- i la deixadesa dels qui han de ser prescriptors lingüístics, especialment els periodistes, han provocat l'interferència d'un nombre indiscrimat de paraules en el català natural. Gomà ha recollit el que ell anomena "noranta-dues mutacions que ha patit el català", és a dir, una substitució d'una paraula per una altra altra -totes dues correctes i normatives-, que ha devorat l'espai de la parla genuïna. Per exemple, "dempeus", que ha substituit "dret, drets", però també "ambdós, ambdues" que s'ha cruspit el "tots dos, totes dues, els dos, les dues"; el "colpejar" que ha passat per davant de "pegar", "contagiar" ha matat l'"encomanar"; "darrer, darrera" ha guanyat a "últim, última"; el "destorb" que ha esbandit la "nosa"; l'"enfermetat" que arracona la "malaltia"; la "boda" que guanya terreny al "casament"; el "calfred" que mata l'"esgarrifança"; el "laborable" que fa desaparèixer el "feiner", com "cubell" la "galleda", el "marxar" l'"anar-se'n" o el "treball" la "feina". Alguns exemples són veritables creacions del pseudollenguatge político-periodístic, com l'ús i abús del "palès".

Cada entrada d'aquest particular diccionari, Gomà la il·lustra amb la seva saviesa i els seus aprenentatges lectors -també dels diccionaris que coneix bé, del Labèrnia al Fabra-, exemples de converses quotidianes -Gomà és un dels fundadors del col·lectiu Al Carrer, que recull tota mena de frases recollides a la via pública-, amb retalls d'humor de l'absurd amb un regust d'època delicadíssim i subtil -el mateix, per exemple, que li fa incloure al recull les parelles "profiterola/lionesa", "púlpit/trona", "crucifix/santcrist" o "pa ratllat/farina de galeta"- i els dibuixos de Marc Torrent que lliguen perfectament amb l'estil de Gomà. 

Segur que llegint-lo pararan atenció al llenguatge que ens envolta i identificaran en el seu dia a dia la presència destacadíssima d'aquestes plagues, però, no pateixin més del compte. Com explica Gomà, "són plagues que s'han de controlar mitjançant una fumigació amb criteri. No s'han d'exterminar. Perquè totes aquestes paraules fagocitaroes de la naturalitat tenen l'hàbitat propi en el català literari, el periodístic, el tècnic, l'administratiu. Cal que convisquin totes dues possibilitats, cafascuna en el seu àmbit. No ens hem d'expressar col·loquialment com si estiguessim presentant un telenotícies o omplint una instància. Quan es barregen registres, la llengua és un orgue de gats".

Enric Gomà. Control de plagues. 92 paraules per fumigar. Edicions Pòrtic, 2018.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat