Hèctor Parra (Barcelona, 1976) és, i ja en fa uns quants anys, el compositor català viu més important. El més important i el més reconegut arreu del món. Una conjunció que per més objectiva que sigui, que ho és totalment, a les nostres contrades no és tan fàcil de veure. És el cas de Granados i d'Albéniz, de Mompou, sobretot, i de Gerhard, encara que en menor mesura. Però no ho és per a gegants com Garreta o Toldrà. O Manén. És més habitual —o més ben dit: està més normalitzat— que per poder expandir a l'ensems l'ofici i la carrera s'hagi, com Parra, de marxar, per no dir fugir, del país. França —i les seves robustes institucions— acolliren al nostre protagonista amb entusiasme de ben jove i després d'ells la resta d'Europa i més enllà.

Més signes de normalitat, és a dir, del difícils que som: gràcies al reconeixemnt forà la música d'Hèctor Parra ha pogut aterrar a casa nostra revestida d'una aura —això sí, del tot merescuda— d'excel·lència. Un retorn com es mereix. Si més no en part. Siguem justos: en una gran part, no tota, però gran. Ha estat compositor resident de l'Auditori de Barcelona i del Palau de la Música Catalana, que van formar un tàndem per a tal propòsit que ha estat un dels moments més rutilants de la nostra recent història musical. L'any disset li fou concedit el Premi Nacional de Cultura. Ara bé, aquí ve allò d'en part, per tal de coronar la tríada ara mateix només falta que poguem gaudir dels seus treballs escènics, de l'òpera, vaja, que segons el meu parer i el de més gent amb més critèri que jo considerem que conformen el bo i millor del seu catàleg. En parlarem més endavant.

La música de Parra és pura energia. No només acostuma a inspirar-se en la física —que ell coneix bé i estima per via familiar— i els misteris, per dir-ho amb pura poesia del lloc comú, de l'univers, de l'Univers, així, en majúscula, sinó que ha anat perfilant amb els anys el seu mètode creatiu a partir d'ella mateixa, de la física i de tot el que l'envolta, fent ressonar, convertits en so, tot quant forat negre i demés forces d'atracció electromagnètiques i tectòniques. Interestel·lars. La llei de la gravetat com a llei suprema, com a principi, com a motor, de la forma musical i de la música mateixa. Potser us pot semblar extravagant però la música sempre hi ha flirtejat, amb la gravetat. Com podriem explicar, sinó, la música tonal?

Centrem-nos. Per tot això, el resultat és una música intensa i molt expressiva, hiperconcentrada també i d'una meticulositat extrema, harmònicament i polifònica. Mirant amb detall allò que tenim més amunt, allò còsmic, però havent comprès que per molt gran, grandiós, infinit, que sigui l'Univers i inassequibles, incomprensibles, les seves lleis i la seva natura no deixen d'emmirallar-se, de ser en essència el mateix, en el que tenim més a prop, en el que som nosaltres mateixos i cada petita cèl·lula que ens conforma, cada poderosament ínfim àtom. Així, sí, a més de conjurar forces ciclòpiques la música d'Hèctor Parra apel·la directament a l'ésser humà, sent sempre lírica, lligada intrínsicament a la veu, al cant, a la parla, a les seves inflexions incontrolables, a la seva rugositat animal.

El mateix podem afirmar, aquesta tendència cap al que ens envolta de més montstruosament enorme i al més prim, íntim i interior, fent un cop d'ull al seu catàleg. Si bé, com quasi per a tots els compositors actuals, els seus primers passos van ser de bracet, en general, de la música de petit format és clar que on es troba més chez lui, no més còmode però si més a gust, on millor pot expressar les seves idees, és en el món simfònic. Un món, un univers, en paraules de Mahler i que, que coi, ens vénen ara tan bé per parlar del nostre protagonista, és evident, que permet explaiar-se en l'espai-temps per comprimir-lo o per fer-lo esclatar si parlem d'estructura i d'arribar a presentar, amb una potència espatarrant i alhora suggeridora, totes aquestes metàfores sòniques, hipersòniques, tan cares al compositor. Obres com Caressant l'horizon (2011) per a gran esnemble, abigarrada i polifònica, inFall (2011/12) per a orquestra, poema simfònic trepidant i engolidor, o la recent Inscape (2017/18) per a ensemble, orquestra i dispositiu electrònic, en són exemples.

Però tota aquesta grandiositat podria ser vana, focs d'artifici, virtuosisme buit o jocs de mans intel·lectuals si no tinguessin el seu contrapunt que els nodreix, el seu camp de proves en la seva antípoda: el piano. Tot l'arsenal simfònic té en la música per a piano el seu nucli irradiador. On tot es concentra com en un puny. On tot implosiona, aleph, per reduir-se a les dues mans. El pianisme de Parra és simfònic com el pianisme de Beethoven. És ample i generós, un pianisme pianístic, ja ens entenem. És, ja ho he dit, un camp de proves, un camp d'exploració, un laboratori on experimentar, on el compositor redueix, reté entre dos pentagrames, tot l'univers. Un treball titànic. És també on podem entreveure més clarament un dels seus altres més importants i decisius interessos: la pintura (amb Cézanne al capdavant i, ampliant l'horitzó pictòric i plàstic, les seves recents col·laboracions amb Jaume Plensa).

Matèria. Més matèria, al cap i a la fi. Un altre camp de proves, amb el piano com a centre, és el projecte d'improvisació composta, improvisació d'autor, no sé com anomenar-lo, FREC que ha desenvolupat a quatre mans (després s'hi han afegit d'altres instruments i electrònica) amb Agustí Fernández.

Una característica dels grans artistes és que, passats pel seu sedàs, per les seves mans, hom s'adona que tot és part, tot prové, d'una mateixa llavor. El general i el particular són u.

Són especialment rellevants, parlant de la música per a piano, els seus Cinq études d'art (2012/16), encàrrec del festival Nits de clàssica de Girona; la immensa, hipertròfica, Piano sonata (2010), paradigma d'aquesta dialèctica de la qual parlàvem i on l'intèrpret ha de multiplicar-se per convertir-se ell mateix en intrument, en part de la matèria sonora; o els anunciats Cinq études d'architecture (2016-), el primer, Au coeur de l'oblique, estrenada aquest mateix any a Orléans, ens promet un pas encara més enllà.

I l'òpera. L'òpera, ja ho he dit, és on Parra ens ha regalat les seves millors pàgines. On la seva música ha trobat un perfecte artefacte total d'expressió. En la seva música escènica es realitza el miracle i sorgeix l'alquimia entre el refinament barroc i les grans línies de tensió romàntiques, o postromàntiques si filem més prim, dos períodes molt pròxims a la poètica de Parra. La primera, Hypermusic Prologue (2008/9), amb llibret de la coneguda física teòrica Lisa Randall, potser va pecar d'atreviment en el sentit de posar massa en un primer pla l'aspecte científic o "cientifista" de la qüestió. En les següents això s'ha llimat considerablement i ens ha regalat obres rodones i absolutament teatrals.

Dues obres fruit de la col·laboració amb Marie NDiaye (premi Goncourt l'any 2009): el monodrama trasbalsador Te craindre en ton absence (2012/13) i Das geopferte Leben (2013), un festival amb el bo i millor de Parra, clar, i també de Haendel i l'Strauss d'Ariadne auf Naxos o Capriccio.

Wilde (2014/15), amb llibret de Händl Klaus i direcció escènica de Calixto Bieito, és ja una obra mestra potentíssima. Pel mig ha anat endinsant-se en el fet vocal també en la música de concert: els Three Shakespeare Sonnets, escrita per a la filharmònica de Colònia, són deliciosos.

Aviat arribarà, de nou amb Klaus i Bieito, Die Wohlgesinnten, gran òpera basada en Les Bienveillantes, la monumental novel·la de l'americà Jonathan Littell i que es podrà veure de Nürnberg a Madrid però no, de moment —toquem ferro, creuem els dits, tinguem fe en la qualitat que sempre s'acaba per imposar—, a Catalunya. 

Marco Mezquida/Mireia Miralles
Músics de 2018 Llibertat Joan Magrané
RAQUEL GARCIA TOMAS
Músics de 2018 Una generació Joan Magrané