Avui enfilo un text relatiu al punt de vista de l’espectador de televisió. No sé si també fa lleig comparar, si també seré una “escriptoreta de fireta” que cita Santi Balmes a cada article que escriu, però dic jo que el públic té tot el dret d’opinar i d’argumentar com li rondi pel magí. En el fons, és ell qui té el poder: el comandament a distància. Si no m’agrada, off. A hores d’ara tothom coneix els problemes econòmics de TV3 i alguns dels canvis que ha comportat aquesta llastimosa situació. Unes modificacions que han agreujat la sensació d’alguns espectadors d’estar atrapat en una teranyina massa coneguda, tediosa, insuportable fins a la nàusea. Eliminar de la graella un programa innovador d’actualitat com Tarda Oberta, que tenia els índexs més alts d’audiència en aquesta franja horària, per posar-hi el magazín arnat i resclosit Tot es mou és com treure-li el plat de macarrons a un nen i cardar-li un bol de bledes bullides davant dels nassos.

Vador Lladó, Ruth Jiménez i Pol Izquierdo feien que algú com jo, a qui la televisió li suposa més aviat un profund sentiment entre la compassió i la tírria, engegués l’aparell i s’escarxofés al sofà per deixar-se obrir la tarda d’una guisa amena però alhora intel·ligent entre el talk-show i l’esbarjo. Bernat Dedéu, Oriol de Balanzó, Francesc Orteu, Manel Lucas o Queco Novell rumiaven en veu alta sobre la situació política des d’una perspectiva humana, sense pontificar com pedants opinaires de sobretaula. N’hi havia algun (o alguna) és clar, com a tot arreu. Xerraven com ho farien en una cafeteria, feien pensar i et diverties amb la dialèctica. La Ruth marcava el ritme, els frenava quan calia, sempre des del bon rotllo; en Pol citava textos que traginaven més conversa i deixava anar preguntes concretes que calia exprimir. Tarda Oberta era el que prometia: un programa de tarda obert a l’opinió, al sentit crític i a la imparcialitat. I es va acabar de manera abrupta i esquerpa per motius extra televisius. Per raons alienes a la qualitat del producte. Que era molt alta. 

Eliminar de la graella un programa innovador d’actualitat com Tarda Oberta, que tenia els índexs més alts d’audiència en aquesta franja horària, per posar-hi el magazín arnat i resclosit Tot es mou és com treure-li el plat de macarrons a un nen i cardar-li un bol de bledes bullides davant dels nassos.

Tota substitució és una mera còpia, però en el cas del nou projecte de tardes, Tot es mou, la cosa esdevé esperpèntica, començant per la farsa de títol. He avorrit l’Helena Garcia Melero. Em sap greu. Veure-la a la Marató, als anuncis del 012, a les gales especials i ara al capdavant d’aquest teatret és insofrible. Res no es mou a la teletrès entre quarts de cinc i un quart de nou. Proven d’imitar el format deTarda Oberta (el mateix plató convertit en una atracció de fira!), però Francesc Sòria i Lluís Marquina no tenen el carisma ni el magnetisme d’en Vador i en Pol. Portar els homes del temps de TV3 durant dues hores deu costat menys calerons al senyor director però més fatiga crònica al pobre espectador. Les mateixes cares de sempre, la Laia Ferrer, l’Empar Moliner, la Pilar Rahola... L’endogàmia està servida i l’audiència no és imbècil. L’actitud distesa de Tarda Oberta, l’humor de la taula final de Vador Llador amb els seus internautes, les entrevistes a personatges de l’actualitat cultural s’han transformat en seccions com “Hola  Rahola”, al moment presentadors jugant al futbolí o a una Empar Moliner plagiant Òscar Andreu i la seva pantalla a l’Està passant. Un programa que, per cert, et reconcilia molt fort amb el teu rol d’espectador de televisió. Com va anunciar dijous el propi Toni Soler, també comença a patir les putes retallades. Per què el canviaran? Per l’enèsima reposició de Les Teresines? 

Anna Carreras
El mur de l'addicció Freud follava fatal Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Hipocresia sideral i penis biònics Anna Carreras