"No s'ha de canviar de centre sinó construir una centralitat que abasti totes les perifèries", explica Carles Torner amb relació als plantejaments de Ngũgĩ wa Thiong’o. Aquest escriptor kenyà d'ètnia kikuiu que ahir va omplir el CCCB va escriure en anglès fins al 1977, quan va publicar teatre en kikuiu i les autoritats van empresonar-lo. Aleshores, en un d'aquells moments epifànics en què t'adones que has estat esclau dels teus complexes i pors, Thiong'o es va decidir a escriure en la seva llengua. 

La primera novel·la moderna escrita en llengua kikuiu va escriure-la ell, en una cel·la de Nairobi. Ho va fer sobre paper de vàter, ens explica, i creu convenient comentar-nos que el paper que els donaven era aspre i dur. Resulta que gràcies a Amnistia Internacional (i al patiment que les autoritats volien donar al seu cul) va sortir de la presó i amb aquella obra fundacional va salvar una cultura.

Com que l'amençaven de mort, es va exiliar a Londres, on va publicar "La política lingüística de la literatura africana". Diu que quan anava pel món presentant aquesta conferència se li atansaven maoris, samis i altres pobles indigenes, i li donaven les gràcies per haver-los explicat tan bé les seves misèries. Thiong' va veure que tots els pobles colonitzats patien les mateixes alienacions. I que darrere de tots els pobles colonitzadors hi havia la mateixa filosofia: "Mata l'indi que aquest pobre porta dins i així salvaràs l'home". 

Explica Thiong'o que un expert en la salvació d'homes va ser Pierre Foncine, el fundador de L'Alliance Français. Calia fermar les colònies a la metròpolis a través del vincle psicològic més sòlid. I quin és el vincle més solid que es pot donar entre pobles? La llengua. Per explicar-nos els efectes desastrosos de la raó imperial Thiong'o fa un símil molt clar: quan un nen veu que els seus pares el vigilen a la distància, gosa anar més lluny, però si no els veu es desorienta i queda paral·litzat. Els pobles colonitzats són com aquests nens, porucs i insegurs de la base. Són algú que viu el seu cos com un estrany. S'autoboicotegen, perquè la falta d'arrels genera un estat permanent d'incertesa, de dubtes sobre les capacitats que tens i els reptes que pots afrontar.

Thiong'o acaba la seva conferència fent una defensa de la horitzontalitat de llengües, que ja admet que també presenta problemes, però que no tenim temps d'abordar. Marxo contenta d'haver conegut l'autor de Somnis en temps de guerra, l'abanderat del kikuiu, una llengua amb sis milions de parlants. Com el català fa trenta anys, que de paper de vàter aspre i imperial també n'ha viscut una mica.