El dissabte 9 de febrer el Gran Teatre del Liceu acollirà l'estrena mundial de L'enigma di Lea, del compositor Benet Casablancas, amb text del filòsof Rafael Argullol. Un esdeveniment que no s'escau cada dia, ni cada temporada, i per això el coliseu de la Rambla hi ha esmerçat tots els recursos. L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu serà dirigida pel seu titular, Josep Pons, i de la direcció d'escena si n'ocuparà la directora teatral valenciana Carme Portacelli. El repartiment està ençalat per la soprano Allison Cook com a Lea, el baríton José Antonio López com a Ram, el contratenor Xavier Sabata com a Dr. Schicksal, i fins a un total d’onze solistes, a més d'un cor de 70 cantants. El català i l'italià són les llengües que s'escoltaran dalt de l'escenari.

L'enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu. ACN

D'esquerra a dreta: Josep Pons, Carme Portacelli i Xavier Sabata. Asseguts: Rafael Argullol i Benet Casablancas. ACN

Per trobar la gènesi de l'òpera de Casablancas i Argullol, quan els dos autors van reunir-se per escriure una obra on literatura i música convisquessin de forma equilibrada. El resultat ha estat aquest "conte mític", segons el seu autor, un mite que vol entrar en confusió amb la pròpia realitat. L'Enigma és una història d’amor i, alhora, la història d'un secret. Segons Argullol “la portadora d'aquest secret, Lea, és una dona que, després de ser sotmesa a circumstàncies excepcionals, convertida en protagonista absoluta, deambula per l'espai i el temps, pels països i pels segles, nàufraga en l'existència, posseïda per una passió gairebé impossible de canalitzar”. Les referències al poder anorreador del totalitarisme també hi són presents. 

La música escrita per Casablancas –en diàleg amb el text d'Argullol- segueix el relat, tot donant caràcter, acompanyant i definint els personatges que es van presentant ordenadament en la seqüència escènica. L’obra s’organitza en tres parts i quinze escenes, i en principi aquestes tres parts responen, en l’estructura musical, a la idea d’exposicióscherzo i finalment «moviment lent», tal com ens explica Casablancas. Des del punt de vista sonor, cada personatge té característiques singulars que li donen caràcter: la tessitura i un tractament vocal diferent assenyalen una opció teatral.

Pel que fa a la posada en escena, Portaceli situa el primer acte en “un futur distòpic, referència visual per a qualsevol europeu del segle XXI. Un món uniforme, on tothom pensa igual, vesteix igual, com si es pertanyés a una secta de la qual, si en surts, ets un outsider immediatament i has de ser castigat i «uniformitzat». Un món de terror.” En el segon i tercer actes Portaceli fa tornar l’acció als nostres dies, a una mena de «manicomi» on hi ha els outsiders que han de ser tractats per ser com tothom. “L’essència del món distòpic ja existia al nostre present”, assegura la directora.