Aquest títol aparentment paradoxal surt d’una vinyeta protagonitzada per un simpàtic Buda. S’han escrit Bíblies –que normalment trobareu en aquella ridícula secció de les llibreries anomenada Autoajuda– sobre les estratègies que cal seguir per tal de transcendir les arrelades idees humanes sobre la vanitat. Heu vist alguna zebra creguda? Alguna cabra amb ínfules de superioritat? Un sol pingüí que et miri per sobre de l’espatlla? Jo tampoc. Amb epítets com “No et sentis ofès”, “Allibera’t de la necessitat de guanyar”, “Desprèn-te de la necessitat de tenir raó”, “Desfés-te de la necessitat de ser superior” o “Allibera’t de la necessitat de tenir més”, aquests manuals pretenen convertir-te en un enze a qui no li cal res més que un got d’aigua i un rosegó de pa per anar tirant. Quan Einstein va formular la teoria que diu que a més coneixement, menor és l’ego tenia raó. L’ego és el paràsit que ens pren el control. L’ego és una il·lusió òptica sense base real. Superar l’ego és el camí de la felicitat, digué el bo d’en Buda. En paraules de carrer, la dimensió del teu drama és proporcional a la mida del teu ego.

L’ego és el paràsit que ens pren el control. Superar l’ego és el camí de la felicitat, digué el bo d’en Buda

            Som a l’era de l’ego incontrolable. Els artistes, els primers. L’humà del segle XXI es comporta com una gata desconfiada que pensa que tot l’entorn li és hostil, que qualsevol ésser de dues o de quatre potes que s’apropi a la seva  cadellada, ho fa per menjar-se-li els plançons o devorar-los per fotre-li la vida enlaire. En el cas de la persona, l’homo sapiens, parlaríem de paranoia. El paranoic amb ego construeix murs de protecció per tal de no ser atacat pels seus consemblants –la societat semblantment malalta–, els quals només desitgen la seva ruïna global, en massa. Aquí l’eureka recau en aparcar l’egoisme. No som el centre del món. No som ni una mil·lèsima part d’un àtom còsmic. Som un no-res amb una ànima atrofiada.

Aquí l’eureka recau en aparcar l’egoisme. No som el centre del món. No som ni una mil·lèsima part d’un àtom còsmic

             El rol és el que fem però no el que som. Vivim en móns de desitjos i expectatives histriòniques, tenim por de perdre allò que se suposa que hem construït a base de farses i afeccions desmesurades, com si ser entitats independents fos una utopia pròpia de Plutó. El maleït ego ens porta a criticar, queixar-nos, culpar, desaprovar, posseir, envejar, desitjar, projectar, competir, controlar, jutjar, mentir, amoïnar-nos i evadir-nos. L’egòlatra és aquell que quan li pregunten “com estàs?” contesta un “fora del teu abast”. I això és caca. Egos obesos, ments anorèctiques. Comportaments erronis de primer de primària. Alimentem imatges multiplicades al mirall. I no som superherois. Practiquem la consciència espiritual, toquem de peus a terra i estem en harmonia? Tenim l’autoestima suficient per dir “arribo fins aquí” i “no faig mal a ningú”? O vivim pendents d’atacar la cadellada dels altres? Sisplau, fem un acte de contrició i una cura d’humilitat. Si has aconseguit alliberar-te de l’ego, creu-me, no ets el puto amo. No ets res. I se’t felicita, sandàlia aquí, sandàlia allà.

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Ofensa? Aneu a cagar! Anna Carreras
Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Actualitza somnis o moriràs Anna Carreras