L’últim Sant Jordi ha avivat el pesat (però no menys important) debat de la bona i mala literatura. Són aquelles preguntes que es fan els mitjans de comunicació i els lectors assidus, aquelles que comencen per “però com pot ser…” i acaben amb “si és una merda?”. És l’afirmació de Lluís A. Baulenas a l’Ara Llegim, que assegura, sense tallar-se un pèl que: “Per Sant Jordi hi ha llibres que no són literatura, llibres que sí que ho són i llibres que se situen en un estadi intermedi.” Sembla que hàgim oblidat, però, que de bon principi la pregunta més important i que la resoldria tots els dubtes és: què considerem literatura?

Crec que la mala literatura és necessària. Defenso la literatura per entreteniment. Defenso aquesta novel·la romàntica i tòpica que s’imprimeix a dojo i també defenso el llibre decebedor de l’últim best-seller que fa best-sellers com qui fa xurros. Al cap i a la fi, que no volem que la gent llegeixi?

Sí, és clar. Tots els que hem llegit molt considerem que Shakespeare és literatura, i ens posem les mans al cap quan ve algú que ens diu que Cinquanta Ombres de Grey també ho és. “Home”, argumentem, “no ho sé”, diem, “el missatge…” Potser aquest és el kit de la qüestió: uns llibres parlen d’allò que ens toca l’ànima, i altres ens deixen completament indiferents. Hi ha un sector de la població (normalment, molt lectors, normalment, molt escriptors, normalment, molt editors… i en la que m’incloc) que decidim amb cert esnobisme literari quin missatge és el que val, i quin no. I amb certa rancúnia diem “però és clar, és que la gent no llegeix Proust! S’hauria de llegir més Proust i menys Dan Brown”, com si Proust fos per a tots els públics i no es badallés quan es porten dues pàgines.

Quan era petita, vaig començar a llegir amb Harry Potter. Una nena de sis anys, espantada perquè Voldemort era una espècie de serp fastigosa sense nas, però una nena llegint un llibre sense dibuixos. Després, la nena va passar a llegir manga, perquè era l’època d’Inuyasha i Sailor-Moon al K3. Quan em vaig fer més gran, vaig deixar el manga per tornar a la “literatura” (“no els llibres amb dibujitos”) llegint Eragon. Fins que vaig fer catorze anys i, aprofitant que ja acabava la saga de Harry Potter, em vaig empatxar. Sí, sí: em vaig cansar de llegir. Llegir em suposava molt d’esforç i interacció i jo en aquell moment només volia escoltar l’MP3 i deixar-me emportar pel so rebel de Green Day.

Un dia, la meva mare em va comprar el primer llibre de Federico Moccia, que ja ni recordo com es diu. El vaig agafar amb unes certes ganes de tornar a endinsar-me en el món de la literatura. Ho vaig deixar a la pàgina trenta: no em va agradar gens, no feia gens per mi. I, amb quinze anys, vaig descobrir allò que avui anomenen “mala literatura”. Va passar que vaig pensar que allò no m’agradava, però, com que ja havia agafat l’hàbit de tornar a passar les hores amb els ulls resseguint les pàgines incansables i avorrides de Moccia, vaig agafar un altre llibre que vaig passar a considerar (en comparació amb Moccia) bona literatura (pels curiosos: La lladre de llibres, de Markus Zusak).

A molts lectors (així ho confirmen les vendes) els encanta i els arriba el missatge de Moccia, i el llegeixen rigorosament cada any. I és millor que llegeixin Moccia que no llegeixin res. Les preguntes a fer-se no són “Per què la meva veïna llegeix novel·les sentimentals que es regalen amb als diaris i no Balzac?”, sinó: “Li interessaria a la meva veïna llegir Balzac?”, ni “Per què el meu fill només llegeix llibres d’aquests de youtuber?”, sinó: “llegiria alguna cosa si no llegís això, o es dedicaria a veure els vídeos del youtuber?”. Amb els anys, he descobert que no hi ha bona o mala literatura, sinó que hi ha literatura per a tothom. Potser això és el bonic de la literatura. I, és clar, hi ha literatura que està feta per vendre, amb poca (o zero) ètica i moral, i que els importa molt poquet el que transmeten. Però, podem culpar els autors a fer-se rics i no voler morir-se de gana com el pobre Kafka? O hem de manifestar-nos en contra de tot un sistema que permet aquesta capitalització i aquest consumisme dels valors - al que nosaltres també formem part i que no només és la indústria editorial, sinó tot el món sencer-?

Qui som nosaltres per decidir què és literatura i què no? Ens ho mirem tot des de dalt, amb els nostres estudis de lletres, les nostres feines poderoses, la nostra experiència que ens diu “això ni et plantegis agafar-ho”. Em cauria la cara de vergonya dir-li a la meva àvia (que no va poder anar a l’escola i es va dedicar a fer de modista per guanyar-se la vida fins que es va casar amb el meu avi) que llegeixi Charles Dickens: que llegeixi el que vulgui i pugui.

Sóc privilegiada perquè vaig aprendre a llegir, a escriure i vaig anar a una bona escola. Els meus pares són lectors i em van comprar sempre molts llibres. I no puc parlar des d’aquest privilegi ni des de la meva experiència perquè és un privilegi i una experiència única, pel simple fet de ser meu. Altres experiències i altres privilegis trobaran els seus llibres i la seva literatura. Deixem d’intentar acotar aquest art a un cànon esnob i llegim, llegim molt, i de tot, i el temps ja farà la feina.