A casa sempre ho hem dit: “Espanya i Cultura, allunyades fins a la sepultura”. Llegeixes un titular que et sobta: «Felip VI lliura la Medalla de Belles Arts a El Juli». El primer que se t’acut i sense veure cap imatge és llistar els Julis que et volten pel magí, com si el diari en qüestió fos íntim del personatge premiat i el cités sense cognom. T’aterren tres noms com tres Boeing 747. Juli Saldarriaga, guitarra i veu de Love of Lesbian i l’home del somriure perfecte. Mereix la Medalla de Belles Arts per intrèpid, per honest, per defensar la cultura intel·ligent i la llibertat creativa i, sobretot, per ser el millor guitarrista que pot escortar al Planeta Balmes. Saldarriaga és un dels millors músics del panorama d’ara, d’abans i de demà. Juli Capella, arquitecte i dissenyador gràfic i industrial, coordinador de la revista “ON”, fundador de les revistes “De Diseño” i “ARDI” i un dels impulsors de la Primavera del Disseny. Si ja fou guardonat amb la medalla del Foment de les Arts Decoratives, penses que la Medalla de Belles Arts pot fer part del seu rebedor. Finalment veus Juli Cèsar, el gran líder polític i militar de l’era tardo republicana, assassinat per la conspiració dels senadors romans. Però el premi no és pòstum i a més fa lustres que el bo d’en Juli cria malves i li resultaria complicadet anar a recollir la Medalla.

            Decideixes llegir a la notícia com un viatge xamànic que et faci sortir de dubtes. L’organicitat es torna pedra quan t’adones que El Juli que ha rebut la Medalla de Belles Arts és, nogensmenys, el torero Julián López Escobar, de 35 anys. Com que el submón taurí només t’interessa a l’hora de signar peticions que reclamen l’abolició definitiva de la merdosa fiesta nacional, vas a la Viquipèdia a buscar qui és el cony de premiat. La seva tarja de presentació està a les antípodes de les Belles Arts: “Es va forjar com a torero a Mèxic i, amb una experiència de gairebé tres-centes festivitats entre becerradas i novilladas, va agafar l’alternativa als quinze anys i onze mesos, fet que el va convertir en el destre que ho va fer a menys edat de tota la història”. No entens les paraules “experiència”, “festivitats” ni “destre” en aquest context. I ets incapaç d’acoblar aquesta descripció amb la idea que tens de l’art. Un torturador enaltit amb un medalló cultural. Collonut.

Necessites que algú t’expliqui on rau la millora personal, la sensibilitat, la il·lustració i la llibertat en un show on un home armat tortura una bèstia i és aplaudit per fer-ho.

            I finalment se’t revela el quid de la qüestió. El nano declara la importància de la tasca artística com a contribució a la formació de la història comuna. Comuna, és a dir, una, grande y libre. Felip VI reblant el clau, diu que l’art “ens fa millors, més sensibles, més units, més il·lustrats, més crítics, més lliures". Necessites que algú t’expliqui on rau la millora personal, la sensibilitat, la il·lustració i la llibertat en un show on un home armat tortura una bèstia i és aplaudit per fer-ho. Tota sola no te’n surts. Acte seguit, i com que vols tocar la pera a qui s’emprenya perquè tens un amulet líric, agafes el poemari Canción de Bruma de Santi Balmes, a qui ja has citat abans, i crides des del balcó: “España, dulce ratonera... Y así, desde Girona hasta las Hurdes,/siguen algunos pelegrinando hacia Lourdes/mientras el español reaccionario,/con su traje de pocas luces,/va con cuidado por la calle/porque le falta un hervor y le sobran cruces”.

Anna Carreras
El mur de l'addicció Empantanegats i emprenyats Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Freud follava fatal Anna Carreras