És un cas que ha sedimentat en la memòria col·lectiva pel seu tractament mediàtic, i que ara Nerea Barjola analitza amb precisió de cirurgiana. El 13 de novembre del 1992, Antonia Gómez, Desirée Hernández i Míriam García desapareixen als afores d’Alcàsser després d’haver fet autoestop per anar a una discoteca que hi havia a la població adjacent, Picassent. El 27 de gener, els seus cossos són trobats en un paratge conegut com La Romana amb evidències de tortura sexual. 

Doctora en Feminismes i Gènere per la Universitat del País Basc, Barjola ha publicat Microfísica sexista del poder (Virus Editorial), un assaig que analitza el cas Alcàsser com a exemple de la construcció de narratives sobre el perill sexual, el tipus de discursos que t’animen a quedar-te a casa per a la teva pròpia protecció. Es tracta, segons Barjola, d’uns relats que perpetuen el control social dels cossos i les actituds de les dones.

Per articular l’anàlisi, Barjola parla de les circumstàncies de l’època, de la cobertura mediàtica del cas i del tipus de missatge que es va transmetre a la població –especialment a les dones. A l’Estat Espanyol, als vuitanta hi havia força moviment feminista: el 1981 s’aprova la llei del divorci, el 1983 se celebren les primeres jornades contra la violència sexual a Navarra, el 1985 s’aprova la despenalització parcial de l’avortament o el 1989 es reforma el Codi Penal –per fi, les agressions sexuals són considerades com un atemptat contra la llibertat sexual de les dones, i no un “delicte contra l’honestedat”. En aquest context de ruptura, el tractament del cas Alcàsser reintrodueix discursos que deslegitimen els avenços del feminisme.

Microfísica sexista del poder

Portada del llibre Microfísica sexista del poder (Virus Editorial)

Són els inicis de la telebasura, i la premsa segueix el cas i la vida dels familiars sense rubor ni pudor. Programes com ¿Quién sabe dónde? o De tú a tú posen èmfasi en l’emoció i el dolor, cosa que fa que altres dones s’identifiquin amb les segrestades i entenguin que els hi podria haver passat a elles. Tot plegat es redueix a un espectacle on la violència sexista apareix com a objecte de consum: estem parlant de muntatges sensacionalistes, d’imatges escabroses, d’explotar les emocions d’amigues i familiars i d’estratègies de product placement –per exemple, adjudicar un paper central a una quarta amiga que aquella nit no va sortir perquè estava malalta (“¿Cuántas veces, Esther, has pensado que, si no llega a ser porque estabas enferma, podías ser una de ellas?”). Seguint Barjola, l’èmfasi en el patiment converteix els relats de l’assassinat d’aquestes tres noies en el relat de supervivència de totes les altres, i les imatges dels seus cossos en un cos públic en forma d’avís. El tractament del cas Alcàsser es tradueix en una por tremenda i un crit de retorn als valors tradicionals.

Un exemple de les múltiples anàlisis de Barjola: l’endemà que s’hagin trobat els cossos de les adolescents, a ¿Quién sabe donde?, Paco Lobatón emet un muntatge en què s’escolta la participació d’Antonia Gómez en una ràdio local, el divendres abans de ser segrestada. El locutor li pregunta què farà aquest cap de setmana i ella diu que segur que no es quedarà a casa. El muntatge combina la veu en off de la ràdio amb imatges de la família gravades aquell matí mateix, escoltant el mateix tall. Quan Antonia diu que segur que no es quedarà a casa, la germana es posa a plorar. Segons Barjola, i seguint un concepte de Michel Foucault, aquest muntatge seria un dels “textos prescriptius” (documents, muntatges, entrevistes...) que proposa regles de conducta i avisa sobre què s’ha de fer  –en aquest cas, sobre què no s’hauria d’haver fet.  

Evidentment, el cas Alcàsser pot extrapolar-se a una manera de fer sistèmica i generalitzada. Ho demostra el paral·lelisme amb el cas que narra Virginie Despentes al manifest Teoria King Kong, publicat recentment en català per L’Altra Editorial. El juliol del 1987, Despentes i una amiga seva van ser violades quan feien autoestop per tornar cap a casa. Tant en Barjola com en Despentes, l’atac es converteix en objecte d’anàlisi. Les dues qüestionen, per exemple, la idea de l’agressor com a persona feréstega, incontrolable. Aquesta personalitat excepcional l’eximeix de la culpa, perquè dels fets aïllats no se’n pot treure conclusions. I això també pot aplicar-se al tractament del cas Alcàsser: tot era tan terrible i insòlit, que el pànic va substituir l’anàlisi. En comptes de preguntar pel perquè d’aquesta mena de crims, la majoria de debats qüestionaven les llibertats de les dones. Bona part de la premsa parlava del perill com una cosa etèria, com si el perill fos la nit. En contra d’aquestes vaguetats, Barjola i Despentes parlen de les agressions sexuals com circumstàncies polítiques implícites al sistema en què vivim.

Teoria King Kong

Tant Despentes com Barjola parlen, també, de la culpabilització de la dona: el fet d’anar en autoestop o les ganes de divertir-se es perceben com transgressions de la frontera, extralimitacions. O coincideixen en assenyalar la paradoxa de les bones intencions i la protecció masculina, que ambdues veuen com una manera de perpetuar el sistema sexista –en paraules de Barjola, “se protegen a ellos mismos, no a las mujeres”.

Sigui com sigui, tot aquest entramat de narratives (els muntatges televisius, les entrevistes, la conseqüent sensació de por i perill) no és fàcil de trobar, no hi ha ningú concret que el creï. Es tracta de perpetuacions tan integrades que s’alimenten a si mateixes. Com afirma Barjola, “la fuerza del poder que impera en la construcción del relato estriba en el conflicto de constatar que, efectivamente, ese poder existe y, como tal, este perjudica con su efecto a todas aquellas persones productoras y receptoras de la narración.”. Precisament, Barjola es fixa en els detalls més ínfims del cas perquè tot contribueix a crear una narrativa determinada. En el cas d’Alcàsser, és evident que els dos agressors estaven abocant el seu poder i control als cossos de les tres adolescents. No és tan evident, potser, que retransmetre i televisar aquesta tortura també és abocar poder i control a moltes dones més. És robar-los-hi, intencionadament, uns quants quilòmetres d’espai públic. 

Impossible resumir una tesi de tres-centes pàgines, però l’assaig de Barjola és interessant perquè analitza els mecanismes de construcció de narratives, transforma un “succés” en un relat polític i li dona un nou significat. Barjola parla de la necessitat de crear contrarrepresentacions que compensin les narratives del perill sexual, que utilitzen el coixí de la protecció i la seguretat per allunyar les dones del carrer. L’assaig va en una direcció molt similar al manifest de Despentes, però el fet que analitzi un cas concret fa que les dinàmiques s’exposin amb molta més claredat. El text l’ha publicat Virus Editorial i mereix un lloc a les lleixes de representants de tots els gèneres i una lectura pausada, atenta i anotada.

Nicanor Parra-EFE
Poesia Un vampir xilè Irene Pujadas