El Canal acollirà divendres l’estrena de Calla, Hamlet, calla, una proposta escènica de Carla Rovira sobre la llibertat d’expressió, creada per encàrrec del festival Temporada Alta. El muntatge se serveix de fragments a la carta del clàssic de Shakespeare per fer reflexionar sobre les coaccions a la llibertat d’expressió però també la conveniència o no d’establir-hi límits. Rovira i els seus companys Laura Blanch i Ramon Bonvehí han creat una “gala-espectacle” que suggereix tot un debat sobre la qüestió, partint del monòleg més conegut del teatre universal i que canvia els termes de la pregunta per “callar o no callar”. L’espectacle es complementa amb col·laboracions externes que “afegeixen contingut” a l’obra, algunes de presencials (Bel Olid, Adama Boiro o Laura Medina del centre Irídia), i altres, com la de Valtonyc, per determinar. 

“Té límits la llibertat d’expressió? Fins on som capaces de lluitar per defensar-la? Què passa quan aquesta llibertat esdevé delicte?” Aquestes són algunes de les preguntes que es formulen a ‘Calla, Hamlet, calla’, l’espectacle de Carla Rovira creat a petició del festival Temporada Alta que s’estrena amb funció única aquest divendres a Salt. 

El festival va encarregar a la jove dramaturga un espectacle al voltant de la llibertat d’expressió, sense més indicació que evités “els manifestos” i que abordés la qüestió des de diferents perspectives, segons ha explicat el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, aquest dimecres. 

“Què passa si agafem l’obra més suada del teatre occidental i la rebentem?”, es va demanar Carla Rovira, tal i com ha explicat. La dramaturga va trobar que “li encaixava” el dilema universal shakespearià (‘Ser o no ser’), aplicat a l’acció o inacció davant d’un intent de censura, o de l’autocensura, fins i tot. 

Amb el seu equip han “rebentat” l’obra, diu Rovira, i no només en la línia de “buscar-li les costures” tot transportant el contingut a conflictes actuals sinó també amb una selecció curta dels textos originals, “parant només als moments bons” de l’obra (el monòleg o l’escena dels enterramorts, ha indicat a tall d’exemple). 

“Amb tot el que està passant, ens estan empenyent a una literalitat constant. Com pot ser que encara ens preguntem si tenim dret a la metàfora o no?”, es demana Rovira. “Per mi, una de les coses més importants, una trinxera forta que hem de batallar, és la de la metàfora i la ficció perquè si hem de ser constantment literals no podrem arribar a l’abstracció, i així no hi ha creació, ni art, ni res”, reflexiona l’autora de ‘Calla, Hamlet, calla’. 

Amb aquest posicionament la dramaturga dóna pistes de la intencionalitat de l’obra, tot i que la reflexió sobre el tema és polièdrica. Aborda, per exemple, si hi ha d’haver límits a la tan reivindicada llibertat d’expressió en funció de la ideologia que hi ha darrera d’una determinada expressió. “La comprem tota, o no?”, pregunta, provocadora. Ella ho té clar. “Jo dic sí a la llibertat d’expressió, si després em mullo per combatre (el fons de) tot allò que no m’agrada”, diu en referència, per exemple, a les expressions masclistes, xenòfobes o racistes. 

A l’obra, els tres intèrprets (Rovira, Blanch i Bonvehí) conviuen amb uns col·laboradors externs que “generen contingut” extern i fan avançar el muntatge. “Ens venia de gust que ens ajudés gent a la qual plantejar preguntes i que aportessin el seu contingut”. Bel Olid, per la seva aportació a la lluita feminista, Adama Boiro de l’Espai Antirracista de Salt i Girona, el filòsof Santiago López Petit o “la gent d’Irídia”, que assessoren en la defensa dels drets humans. 

També hi ha col·laborat Valtònyc, en aquest cas com a víctima d’un procés judicial per injúries a la Corona i actualment exiliat a Bèlgica. A les intervencions de tots aquests col·laboradors “s’hi arriba a través de Hamlet, no està desvinculat”, puntualitza Carla Rovira.