El banquete de las barricadas, de Pauline Dreyfus (editorial Anagrama), és una novel·la que succeeix en un sol dia, el dia 22 de maig de 1968, a París. Però no a les barricades del Barri Llatí, sinó no gaire lluny d’allà, a l’hotel de luxe Meurice, on van coincidir una sèrie de personatges singulars (encapçalats pel multimilionari Paul Guety, que a causa del moviment revolucionari no podia sortir de la capital francesa). En aquell hotel, en què el personal va decidir autogestionar l’empresa, però continua oferint serveis de luxe a l’elit, s’hi va celebrar l’entrega d’un premi literari dirigit per una sèrie d’autors de dreta i d’extrema dreta, en el que va resultar premiat Patrick Modiano (que el tribunal va prendre per un simpatitzant de les seves posicions polítiques).

Humor fi

Evidentment, la novel·la de Dreyfus és una mirada humorística sobre els fets de maig, vistos íntegrament des del recinte de l’hotel (l’autora confessa que la seva obra té alguna cosa d’obra de teatre). Dreyfus va documentar-se bé abans d’escriure el llibre: l’ocupació del Meurice per part del seu personal és un fet real, com també la presència de Salvador Dalí i Gala en aquell hotel el maig de 1968 (Dalí, al contrari de Modiano, es va sentir fascinat pel maig francès). Però Dreyfus adorna la història real amb elements de ficció, com els conflictes entre els treballadors de l’empresa, que són completament equidistants.

Un Dalí surrealista

Els detalls que apareixen a la novel·la sobre l’estada de Dalí a l’hotel, són en bona part reals, segons assegura Dreyfus. El pintor que es vantava de la seva familiaritat amb Franco en alguna ocasió va ser aclamat pels estudiants revolucionaris. Dalí tenia un ocelot, una mena de petit lleopard, que l’acompanyava a totes bandes, i que va estar al Meurice, també. Aquest animal era tractat a cos de rei, perquè Dalí era el personatge més conegut de l’hotel, i li servien les millors menges al restaurant. I, a desgrat d’això, no parava de causar desperfectes a les instal·lacions. Els propietaris de l’establiment suportaven l’animal per la popularitat de Dalí, que atreia la clientela. Ara bé, si Dalí i el seu ocelot tenen un paper rellevant a la novel·la, el de Gala és intranscendent. Dreyfus assegura que no va voler-li donar cap paper important perquè no li genera cap simpatia: “era una rondinaire”, afirma, i afegeix que no entén com Dalí es va enamorar d’ella.

Un altre 1968

Si bé la majoria dels relats sobre el 1968 estan centrats en les figures dels estudiants a les barricades i dels obrers a les fàbriques ocupades, Dreyfus prefereix situar la seva trama en un mitjà completament diferent: un hotel de luxe, el Meurice, que en principi no es pensa com el marc d’una revolució, però que també va veure’s afectat per les mobilitzacions. Amb l’agreujant que el director, que a l’època vivia a l’hotel (com tots els directors d’hotels de luxe), va assistir com a espectador en primera línia a la col·lectivització. Darrera aquesta novel·la amb to de comèdia, Dreyfus assegura que hi planteja tota una reflexió sobre la utopia i el somni, i sobretot, sobre el problema de la fi del somni i el seu xoc amb el real.

Maig de 1968 sense llàgrimes

Dreyfus afirma poder tenir una mirada distanciada sobre maig de 1968, un moment que no té gens mitificat: “No l’enyoro en absolut”, afirma. De fet, en aquells moments ella encara no havia nascut. I això li permet usar l’humor amb facilitat, com no ho havia pogut fer en la seva novel·la anterior, Cosas que pasan, en què tractava l’ocupació nazi i la qüestió jueva (li resulta impossible afrontar amb humor aquell període, perquè una part de la seva família era col·laboracionista i l’altra era jueva, i una àvia seva va morir el 1943).

Una festa de bojos?

A El banquete de las barricadas els elitistes hostes de l’hotel comparen amb freqüència la revolució estudiantil amb les festes dels bojos de l’Edat Mitjana, en què després d’uns dies d’inversió de rols, tot tornava a la normalitat. I la fi de la novel·la sembla encaixar en un retorn a l’antic ordre després d’uns dies de revolta. Ara bé, Dreyfus reconeix que si bé a nivell d’alta política, el 1968 va acabar en foc d’encenalls, amb la victòria electoral de De Gaulle, va suposar grans canvis socials: en la qüestió de les dones, dels joves... I afirma que, justament per això, aquelles tres setmanes van marcar la memòria col·lectiva francesa. Ara bé, Dreyfus lamenta que el 68 “es va perdre el bon vestir”, i ho argumenta: “ara als hotels de luxe, i als avions, el personal és molt més chic que els clients”.

Un passat difícil

Un dels personatges secundaris de la novel·la és l’escriptor filo-feixista Paul Morand, amic del seu avi col·laboracionista. Dreyfus argumenta que Morand era “un bon escriptor que va fer males tries polítiques a la seva vida”. Afirma que “no va ser l’únic a França a fer-ho”, i apunta que a desgrat d’haver estat un personatge molt modern als anys 1930, el 1968, amb 80 anys, s’havia convertit en algú completament incapaç d’entendre la modernitat que encarnaven els estudiants. I considera que, a desgrat de les diferències polítiques que hi hagi avui en dia amb aquests autors, com Morand o Céline, “caldria republicar la seva obra i que estigués disponible”, perquè “després cada lector decidís per si mateix” sobre aquesta.