El nebot de Wittgenstein. Thomas Bernhard. Versió de Raül Garrigasait. Flâneur.

Hi ha un tòpic de l’antigor segons el qual no hi ha vida feliç sense l’amistat, essent la companyonia entre homes un dels camins indispensables per la vida feliç (recordeu, màxima XXVII d’Epicur: De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l’amistat). Heus ací dos llibres que, temps després, recorden que això del contuberni entre dues persones se solidifica sobretot en el dolor, la misèria i la sordidesa. Primer Bernhard, perquè en Thomas, el meu mestre, sempre va primer, i més si parlem d’aquesta versió esplèndida d’El Nebot de Wittgenstein que ha fet el col·lega Raül Garrigasait editada per nostre gran Enric Rebordosa, que a banda de regalar cocteleries esplèndides als barcelonins, com l’Stravinsky o el nounat Rilke, ha parit l’editorial Flâneur conspirant amb l’Albert Aixalà i en David Cuscó (la cosa va començar amb La passejada de Walser i em diuen que Sebald i Baudelaire s’escalfen a la banqueta).

Deixeu de perdre el temps amb novel·letes absurdes i prosa de diumenge, i llegiu aquest llibre immens

Amistat que comença en l’admiració, dèiem abans, però que se solidifica en la bogeria i la repugnància de la malaltia comuna. De l’autor amb Paul, ésser malaltís, el filòsof que sobreviu àgraf perquè només pot exhibir la seva malaltia, que s’imposa la missió d’asseure’s a la terrassa del cafè Sacher per reprovar el món sencer, aquest és l’amic que estima Bernhard en la seva follia immensa, amb la més alta de les absurditats i amb el dolor d’assistir a la seva mort fastiguejat de voler escapar-ne: L’observava i m’avergonyia alhora. Perquè ho sentia com una vergonya, encara no haver arribat al final, mentre que l’amic ja hi era. No sóc un bon caràcter. Ras i curt, no sóc bona persona. Em vaig apartar del meu amic com els seus altres amics, perquè, com aquests em volia apartar de la mort. Temia la confrontació amb la mort. Perquè tot en el meu amic ja havia sigut la mort. Deixeu de perdre el temps amb novel·letes absurdes i prosa de diumenge, i llegiu aquest llibre immens.

Gilead. Marilynne Robinson. Versió d’Emili Olcina. Edicions de 1984. 

Hi ha també Gilead, de la per mi fins ara desconeguda escriptora Marilynne Robinson, una novel·la que podria ser només la història del reverend John Ames, descendent d’una saga de religiosos que escriu una carta d’amor al seu fill abans de morir emmarcada en l’època de l’abolicionisme, però que per a mi és sobretot la narració amagada de la seva amistat amb el vell presbiterià Boughton i el seu fill Jack, un bala perduda que es veurà obligat a deixar Gilead per haver-se casat amb una dona de color. Si en Berhnard l’amistat es barreja de fàstic i estranyesa, aquí trobem un protagonista que lluita per elaborar una teologia de l’amor envers l’altre i que s’adona lentament que això d’estimar és més aviat fruit de la intuïció: En un sentit estricte, fer-te mal no és el mateix que fer-me mal, i vet aquí una porció considerable del problema. Si m’empenyés escales avall, abans d’arribar al peu de les escales jo hauria elaborat una teologia del perdó a fi de perdonar-lo. Però si et fes mal en la més mínima mesura, em temo que la teologia no em serviria de res.

En aquest temps de cursileria imbatible, de sentimentalisme eixordador i de moral fàcil, hi ha dos llibres que tenen la gràcia de recordar-nos com ens uneix el poder vivificador de la merda. Amics meus, correu-hi, que tots dos us guariran una bona estona.