Sembla que Guillermo del Toro ha aconseguit amb La forma del agua el que perseguia des de que va començar a fer cinema, que no és un altra cosa, totalment lícita, que el respecte crític i dels fans del fantàstic sumat a l’èxit comercial ratificat amb un grapat de nominacions pels propers premis Oscar. No deixa de ser curiós que una pel·lícula que és essencialment un conte fantàstic farcit de referències al cinema i la literatura del passat, tingui ara el beneplàcit de l’Acadèmia de Hollywood. De fet, La forma del agua es una mena de sèrie B –per esperit– feta amb més mitjans tecnològics dels que mai podrien haver somiat directors de films barats del gènere com Jacques Tourneur. I el cito a ell per que el director de La dona pantera (1942) ha estat sempre una referència per Del Toro.

La forma del agua no és diferent de Mimic o El laberinto del fauno, els dos films de Hellboy o La cumbre escarlata. Amb aquests títols, el director no va arribar a calar profund al gran Hollywood. No entenc massa bé per que aquetsa s’ha convertit en “la gran pel·lícula” del director, quan en té de millors o de més personals. Els camins del prestigi artístic son certament inescrutables. Només se m’acut que la història d’amor entre la jove muda que neteja les dependències d’un laboratori i la estranya criatura, meitat humana, meitat amfíbia, que tenen amagada en una de les seves càmeres, ha omplert de joia els cors dels acadèmics cinematogràfics nord-americans. Però ara per ara, prefereixo el fantàstic cru i mutant de Mimic o, en el terreny de la influència reconeguda de H. P. Lovecraft, el primer Hellboy.

Per que a La forma del agua hi ha influències clares de l’autor d’ En las montañas de la locura: el terror i les fantasies marines, amb criatures de pell lliscosa o víctimes de mutacions esferidores, és un altra referència ben visible per Del Toro com ho és per l’autor de còmics Mike Mignola, creador d’Hellboy i col·laborador del director. Però també podem parlar de l’ombra allargada del mite de la Bella i la Bèstia, de la història d’amor impossible entre King Kong i la noia rosa que rescata d’altres criatures antediluvianes i, sobre tot, d’una sèrie B dels anys cinquanta, La dona i el monstre, on Jack Arnold, un altre director molt apreciat per Del Toro, ens explicava amb imatges d’una inusual poesia submarina en blanc i negre la història d’una criatura de les profunditats del mar enamorada d’una dona. Del Toro, en tot cas, ha fet una inversió: al seu film es la noia (que no es bella ni princesa, sino una dona comú) qui s’enamora de la bèstia.

L’autor de La forma del agua es un dels molts directors que, sense practicar el pastitx i la referencialitat absoluta com Quentin Tarantino, no amaguen les seves fonts de inspiració. Els darrers dies ha saltat la noticia de que Jean-Pierre Jeunet havia acusat a Del Toro de plagiar una escena de la seva Delicatessen, el film fantàstic que va dirigir amb Marc Caro el 1991: concretament és el moment en que la noia i la criatura amfíbia estan sentats al llit i començen a moure els peus fins fer-los ballar, escena quasi idèntica a una de Dominique Pinon i Karin Biard al film francès. Clar, com Jeunet no ha estat esmentat per Del Toro com una de les seves influéncies, s’està parlant de plagi. Si per contra el director mexicà hagés dit que Delicatessen era una de les pel·lícules més importants de la seva vida, diriem que ha fet un homenatge o un gest de complicitat al seu mestre. Potser no hi ha res de tot això i tan sols es una coincidència, dos directors que imaginen igual una seqüència, encara que és difícil que Del Toro, cinèfil consumat i devorador de films, no conegui Delicatessen. Fa anys, Iván Zulueta, el director d’Arrebato (1979), una de les grans i més maleïdes pel·lícules del cinema espanyol, va dir que quan veia un dels primers treballs de David Lynch es donava compte de que ell havia fet una cosa semblant en un dels seus curts i que, sense conèixer al creador de Cabeza borradora i Twin Peaks, estava en sintonia absoluta amb ell.

Pot-ser ha passat aixó entre Delicatessen i La forma del agua: dos creadors en sintonia a través dels anys i de formes de fer cinema no tan oposades. Potser es una cita cinèfila que Jeunet ha mal entès. Potser es tracta de pura coincidència. Però la veritat és que aquest moment de La forma del agua és dels millors del film juntament amb l’escena de la inundació del pis d’ella, els primers contactes físics entre l’estranya parella –també s’ha dit que es un film sobre la zoofília, el que em sembla una mica agosarat tenint en compte l’estil i interessos de Del Toro– i l’atmòsfera torbadora i de desconfiança propia dels temps de la Guerra Freda, època en la qual transcorre l’acció. Del Toro ha fet un conte de fades postmodern amb elements d’un romanticisme quasi paroxístic, del melodrama sobre la diferència i el relat d’espionatge quan Estats Units i l’antiga Unió Soviètica competien per qualsevol cosa, fins i tot per tenir en propietat una criatura sorprenent per maltractar-la o estudiar-la.